Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Dimarts, 19 de Setembre de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTíCIES  

Olivar, Bigas, Cayrol

28/02/20051. Arnau Olivar

La memòria d’Arnau Olivar, títol del cicle que aquests dies li dedica la Filmoteca de Catalunya, és també la de molts catalans. Alguns d’ells es van reunir dilluns a la sala de l’avinguda de Sarrià i van aixecar la mà quan es va preguntar quants dels presents havien assistit als weekends de Perpinyà organitzats amb el nom de la Llanterna Màgica. Darrere aquest espai de llibertat, en el qual es projectaven moltes de les pel·lícules artísticament indispensables que el franquisme impedia veure, hi havia la iniciativa d’Arnau Olivar.
Només aquesta feina, velada però indispensable, justifica un homenatge, però en el tributat dilluns van aparèixer d’altres vessants d’aquest personatge inclassificable. L’escriptora Isabel-Clara Simó va reivindicar l’edició dels programes de la Llanterna Màgica que Olivar publicava en ciclostil al voltant de les mítiques sessions celebrades a Perpinyà entre el 1957 i 1975, quan la instauració de la democràcia ja les va fer sortosament innecessàries. Dom Marc Taxonera va evocar altres projeccions comentades en un indret molt divers: l’abadia de Montserrat. Tres o quatre cops a l’any, Arnau Olivar enriquia la cultura cinematogràfica dels monjos i la història també hauria de recuperar el contingut d’una irrepetible sessió al voltant de La guerre est finie, amb la presència de Jorge Semprún, guionista del film de Resnais, i de Francesc Vicens, present a l’acte de la Filmoteca i que assentia amb el cap.

El crític Salvador Montat va definir, finalment, els textos publicats per Arnau Olivar a Serra d’Or i a Quaderns de Vida Cristiana pel seu respecte a l’obra artística i per una exigència que mai no eximeix el tractament formal dels films que ha analitzat. Diversos pròlegs als guions publicats per Aymà, col·laboracions en altres mitjans i el guió de Vida de família, l’excel·lent film de Josep Lluís Font que anunciava un realisme cinematogràfic català després efímer, són altres activitats d’aquest home inquiet, culte i discret, termes no sempre compatibles.
Cada estiu, ens veiem amb Arnau Olivar i la seva dona a la Mostra de Venècia. Des de principis dels seixanta ell no se’n perd ni una i té la sort de poder gaudir-ne sense les exigències ni els compromisos del dia a dia periodístic. No sempre coincidim amb els mateixos gustos però les seves observacions sempre són sensates i raonades. Dilluns, trencant aquesta tradició, ens vam veure a Barcelona. Al seu homenatge, merescut i emocionat homenatge. Un plaer, Arnau.

2. Bigas Luna

Mentre prepara el seu pròxim llargmetratge, que es titularà Yo soy la Juani, Bigas Luna no deixa de treballar en diversos bancs de proves de caràcter experimental. Si fa tres mesos va inaugurar una exposició a la FNAC amb una mostra de pintures i vídeos, dimarts presentava a Barcelona una videoinstal·lació realitzada sota el mecenatge de Moritz.
La peça porta per títol Gaudir Nouvelle. Espais comuns i aprofita la recent resurrecció d’aquesta marca barcelonina de cerveses per establir una connexió entre el passat i present de l’arquitectura de la capital catalana identificada a través de dos edificis emblemàtics.

L’un, òbviament, és la Sagrada Família. L’altre és la Torre Agbar de Barcelona, i el seu arquitecte, el francès Jean Nouvel, esdevé el veritable protagonista del treball de Bigas Luna.

Fascinat pel seu cap, pelat com una bola de billar però ple d’idees, el cineasta català utilitza la complicitat d’una mosca per recórrer aquest espai físic de l’arquitecte que acaba identificant-se amb la cúpula de la seva obra. Realitzat amb càmeres de vídeo, projectat en tres pantalles i acompanyat de música en directe, Gaudir Nouvelle. Espai comuns és un producte que només es podrà veure a la fàbrica de les esmentades cerveses, precisament redissenyada pel mateix Nouvel.
El cercle es tanca així al voltant del privilegiat cap d’un arquitecte i de la mirada inquieta d’un cineasta que han trobat un punt de coincidència no només en aquest projecte sinó en un fecund intercanvi d’obsessions. Nouvel, segons confessió de Bigas Luna, li ha inculcat l’afecció per la petanca i el realitzador li ha correspost amb la generosa dutxa làctica -erotisme marca de la casa- que rega el cap de l’arquitecte en una de les escenes de Gaudir Nouvelle. Espais comuns.

Allunyat del llargmetratge des de Son de mar, Bigas Luna ha desenvolupat des de llavors uns Tallers experimentals dedicats a la investigació digital. D’aquesta òrbita ja n’han sortit nous talents i ell mateix no ha deixat d’explorar noves formes d’expressió audiovisual que, ben segur, quedaran paleses quan torni a la gran pantalla amb Yo soy la Juani.

3.Jean Cayrol

Acaba de morir Jean Cayrol i el ressò mediàtic de la notícia ha sigut molt escàs. Tenia 93 anys i és possible que, en aquests temps de desmemòria, poca gent recordi al novel·lista, poeta, editor de Seuil i guionista cinematogràfic. Recentment, en canvi, el seixanta aniversari de l’alliberament d’Auschwitz va permetre que els polítics de mig món es fessin la foto de rigor per conjurar l’Holocaust. Molt abans, només deu anys després de la fi de la derrota de Hitler, Jean Cayrol va escriure el text de Nuit et brouillard, el primer film -encara que fos un curtmetratge- que abordava frontalment l’horror dels camps d’extermini.

Han hagut de passar molts anys abans que Claude Lanzmann, amb la monumental Shoah, equiparés l’aportació d’aquest text de Cayrol filmat per Resnais. Guionista i realitzador van tornar a col·laborar en una altra pel·lícula. Aquest llargmetratge, estrenat el 1963, es diu Muriel, o el temps d’un retorn i torna a blasmar la memòria en imatges, aquest cop a propòsit de la guerra d’Algèria. Qui se’n recorda, avui, d’aquella altra ignomínia, d’aquella "guerra sense nom" que Bertrand Tavernier també denunciaria en un excel·lent do*****ental encara inèdit al nostre país?

Darrere la visió de Cayrol hi ha la memòria històrica i també el fantasma de la resistent algeriana torturada per un escamot de soldats francesos. Les escenes que podrien resultar més dures són tractades amb el·lipsis però Resnais entronca la col·laboració de Cayrol amb les anteriors de Marguerite Duras (Hiroshima mon amour) i Alain Robbe-Grillet (L’année dernière à Marienbad). No debades, estem parlant del Nouveau Roman i d’una tradició, la del cineasta francès, a la qual després s’afegiria Jorge Semprún amb La guerre est finie, l’autobiografia de Federico Sánchez que fins i tot va fascinar els monjos de Montserrat.

Deportat a Mauthausen, Cayrol escrivia els guions amb la seva pròpia sang però sempre filtrats per la memòria. La també recentment desapareguda Susan Sontag deia que Muriel "pretén operar amb temes substantius de la mateixa manera que a Hiroshima mon amour operava amb la bomba, el pacifisme i la col·laboració". "Però també, igual que L’année dernière à Marienbad, pretén projectar un drama purament abstracte". Cayrol, artista de la memòria, acaba de morir en l’oblit però estic segur que els seus films van tenir un espai a les sessions de la Llanterna Màgica programades per Arnau Olivar a Perpinyà.

Publicat: Diari Avui Edició Digital 26/02/05

  tancar històric  

Diputació de Barcelona