Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Diumenge, 24 de Setembre de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 9h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTíCIES  

ENTREVISTA: Alejandro Finisterre

11/03/2005Poeta, editor, escriptor de teatre i ballet, inventor del futbolí quan es recuperava de greus ferides de guerra -va ser ferit al front de Madrid- a Montserrat el 1937, la vida d’Alejandro Finisterre (Finisterre, 1919) l’ha portat per tot el món passant per diferents activitats i d’un exili a l’altre. Va recitar a la Setmana de Poesia de Barcelona i vam aprofitar per parlar sobre la seva vida, en molts moments vinculada a Catalunya

FRANCESC BOMBÍ-VILASECA

F.B.V. La seva biografia són moltes vides...

A.F. Bé, són les circumstàncies de 85 anys. Davant de les circumstàncies sempre he intentat anar endavant. Als éssers humans de la meva generació ens han plogut torrencialment els fets gairebé sempre dolents i durs, i això ens endureix, garrotada rere garrotada... Per això he arribat als 85 anys.

F.B.V. Però porta uns anys més tranquil.

A.F. Home, sí, però si li semblen poc les guerres o tota la fam que hi ha al món..., tot això ens afecta..., a qui li importi una mica la situació del gènere humà, esclar. Però sempre he estat molt optimista i ho segueixo sent, tot i que ara una mica més apaivagat. Ja des del 1931, quan es va proclamar la República, jo tenia 12 anys, vaig començar, jo i tots els de la meva generació, a ser optimista. A la nostra infància vèiem coses terribles com ara la guerra del Marroc, en què els privilegiats amb diners es lliuraven d’anar-hi, la matança i la dictadura de Primo de Rivera... Després d’estar sota una amenaça constant, en una societat rebutjable per tots els conceptes, quan es proclama la República tothom va poder respirar, sobretot la joventut, amb esperança i pacíficament. Després, a la gent que ha tingut el poder durant segles els va ser fàcil provocar situacions per tal que allò no continués pacíficament. Es va proclamar la República amb l’alegria de la immensa majoria dels espanyols, i a la Constitució es va refusar la guerra, per exemple. Es va proclamar el 14 d’abril, i el 10 d’agost ja va haver-hi el cop del general Sanjurjo, i van continuar així una provocació rere l’altra, però llavors nosaltres teníem la seguretat que el poble triomfaria, si no pacíficament, com l’obligués l’adversari o l’enemic. Jo mai he perdut l’esperança...

F.B.V. I creu que ja hem triomfat?

A.F. És que als 85 anys, serè, tranquil·lament, un ja gairebé sent tot el que passa al voltant, però un és allò que ha fet, i jo no puc canviar el meu passat. Jo continuo meditant en el futur del meu passat, que crec que és el passat de molts altres, també, que aspiren al que podríem definir com a utopia, i com vostè sap la utopia és el que serà. És el motor, el projecte del que s’esdevindrà. A mi la vida m’ha donat moltes garrotades, però aquestes garrotades m’han fet anar endavant i m’han endurit.

F.B.V. Quina va ser la primera garrotada que recorda?

A.F. Haver estat sepultat per una bomba, i a més molt d’hora, quan tenia 17 anys. Després ja fou un continu. No sé si en algun moment vaig estar mort, jo estava inconscient. Quan em van treure a fora tot em feia molt de mal, segurament em van posar alguna injecció quan van veure que estava tan fet pols, amb ferides gravíssimes i contusions a tot el cos. Quan em vaig despertar era a l’hospital, i d’allà em van enviar a València, i d’allà, veient que se m’havien afectat les vies respiratòries i necessitava una llarga convalescència, em van enviar a Montserrat, un lloc no sa, sinó saníssim! Les instal·lacions monàstiques encara seguien funcionant, però els monjos no hi eren. La majoria dels monjos els va salvar el poeta Ventura Gasol, que era conseller de Cultura de la Generalitat, i s’haurien salvat tots si haguessin tingut paciència, però uns quants impacients van sortir del convent i van ser caçats com si fossin peces de caça, van ser una vintena, però els que es van quedar els van enviar després a Roma, i només en va quedar algun per tenir cura de les instal·lacions i ser un pont de comunicació amb Roma. Van passar coses curioses, com un dia que va arribar un vaixell soviètic i van convidar tota la tripulació a Montserrat. Van entrar a la basílica i van començar La Internacional a l’orgue, i un dels monjos que s’havia quedat, quan va marxar tota la comitiva, va trencar uns quants tubs, i ja no es va tocar mai més!

F.B.V. Ha escrit unes memòries que encara busquen editor, oi?

A.F. Sí, les té l’agència de Carmen Balcells. Però no ho explico tot, només els fets que poden interessar avui, i el que es pot dir. El cas és que van fer una pel·lícula sobre la fuga de Nicolás Sánchez Albornoz, que havia estat un dels condemnats a construir el Valle de los Caídos, i es va fugar amb un company. La pel·lícula va tenir molt d’èxit, i ell em va dir que sobre la meva vida n’hi ha per fer diverses pel·lícules, i em va presentar uns guionistes, que em van dir que se’n podria fer una sèrie de televisió, en què al principi el personatge fos jove i després anés creixent, i això em va animar a escriure les memòries. Les he escrites perquè durant molts anys a mi ni em passava pel cap que hagués de morir, fins que no vaig fer els 80 anys, 160 solsticis, llavors fou com si sonés una campana, abans no pensava pogués sentir la mort a prop, mai, pensava que la mort no era un problema meu. Les memòries són potser els fets més cinematogràfics, per si la meva experiència pot servir-li a algú.

F.B.V. Molts el recordaran sempre per haver inventat el futbolí.

A.F. Jo hauria volgut ser arquitecte, era la meva vocació. Durant la convalescència de Montserrat vaig coincidir amb Manuel Arribas, un líder del POUM que estava estudiant arquitectura, i em va dir que m’ajudaria a preparar les proves d’accés, i vaig començar a fer-ho. Però tot es va precipitar. Després també m’hauria agradat ser fabricant de joguets i material esportiu, i a Guatemala un germà meu va tenir la idea de fer caixes de música com a souvenirs de tot Centreamèrica, amb els sons de cada país i una parella de ballarins amb els vestits típics del país, i ho vam fer amb els millors materials, que no fossin de llauna, i que sonessin ben afinades. Vam començar amb això i anava molt bé. El que més èxit va tenir van ser els futbolins, els futillos, que en deien allà. Jo els havia començat a fer a Montserrat, i ara els fèiem de caoba de Santa María, una de les fustes més fines del món, i els tubs els portàvem d’acer de Suècia, i eren telescòpics, de manera que no travessaven el company com una espasa, com molts d’ara. Allà ens anava molt bé, però la democràcia a Guatemala va durar ben poc, i amb el cop del 1956 vam haver de marxar. A mi em van segrestar i s’ho van quedar tot. Llavors vaig marxar a Mèxic i la meva vocació llavors es va desenvolupar cap a una altra banda.

F.B.V. Abans de la guerra ja les va passar ben magres...
A.F. Sí. A la meva infància el meu pare em va deixar d’intern al col·legi on ell havia estudiat, quan tenia 15 anys, l’octubre del 1934. Ell tenia deu fills i jo era el més gran i el més inquiet, el que li donava més maldecaps... Els seus negocis van fer fallida i com que de jove havia estudiat telegrafia sense fils, que estava de moda, va trobar feina com a radiotelegrafista a les Canàries, on la vida era més barata i es podia guanyar una mica més que a la Península. Però a mi em va deixar com un paquet a l’internat, i un mes després va escriure al director, un capellà que es deia Don Pedro Serrano García, explicant-li la fallida dels negocis i demanant-li que tingués cura de mi fins que pogués pagar. El director em va dir que jo li devia tants diners i que si volia seguir-hi vivint m’hauria d’ocupar dels pàrvuls i corregir deures. No tenia diners ni per tallar-me els cabells i vaig optar pel més fàcil: tallar- me’ls al zero amb una gillette. Uns mesos després li vaig dir al director que ja li havia pagat i, al juny, després dels exàmens, vaig marxar.

F.B.V. I va arribar la bohèmia...

A.F. No sé si encara continua igual, però llavors deien que un espanyol es caracteritza per portar una obra de teatre sota el braç intentant estrenar-la, com el conte de la lletera. A un se li acut qualsevol culebró i comença a escriure amb molt d’entusiasme, pensant que es farà milionari. És el que li vaig dir al director de l’internat, que havia escrit una obra i havia de marxar per gestionar-ne l’estrena. Vaig marxar, però... qui m’estrenaria aquell totxo? Em vaig quedar sense ni cinc, vaig vendre l’abric, dormia sobre els bancs... Aquí va començar la bohèmia.

F.B.V. I va fundar la revista ’Paso a la juventud’.

A.F. Rafael Sánchez Ortega era qui tenia material escrit i tenia el projecte de la revista. Era fill d’un mestre d’obres, que un dia, una època de gana, m’havia donat feina de peó d’obra. Llavors, un dia el mestre d’obra va veure que jo estava escrivint alguna cosa, i em va dir que el seu fill era poeta, i que si volia me’l presentava, i em va convidar a sopar a casa seva. El noi, Rafael, estava tuberculós, i potser perquè tingués companyia el pare em va oferir quedar- me a dormir a les golfes, i em podria quedar a menjar sense cobrar-me res. Vaig trobar-hi una llar. El fill va ser qui em va dir que volia fer una revista quan tingués diners, però llavors va venir la vaga a la construcció, i el pare i jo ens vam quedar sense feina.

F.B.V. I què va fer?

A.F. Amb els pocs versos que tenia i altres de nous, havia fet un petit quadernet, els Cantos quintos, que vaig començar a vendre pels cafès, on vaig conèixer un gran bohemi, molt cèlebre, Pedro Luis de Gálvez. A la vida bohèmia, a Madrid, tothom es coneixia, i els poetastres i tota aquesta gent es reunien a determinats llocs, i un que va venent versos es troba amb altres que fan el mateix o que busquen algú a qui treure els quartos, i aquest era cèlebre per això: diuen que un dia va llogar a una dona el cadàver de la seva filleta que se li acabava de morir i el va posar en una capsa de sabates i va anar captant pels cafès demanant diners per enterrar-la. Bé, doncs De Gálvez em va veure i em va dir que estava perdent el temps, mirant de vendre quatre papers per cinc cèntims, mentre que ell em podia presentar personalitats que em donarien, com a mínim, cent pessetes. Va dir: "Jo tinc una llista, conec la psicologia de cadascun i els sé tocar la fibra sensible; els escric una carta i anem a mitges". Va escriure una carta a Wenceslao Fernández Flórez, de la Corunya, un humorista important, que era col·laborador fix de l’Abc, i al final va resultar que el meu pare havia estudiat amb ell a l’escola d’Alejandro Ramírez, que era el meu avi. Aquest senyor em va donar dues-centes pessetes, i n’hi vaig donar cent a Pedro Luis de Gálvez. Alhora, Fernández Flórez m’havia dit que el poeta gallec Manuel Curros Enríquez havia viscut allà a la vora, i vaig anar a veure la casa: no hi havia cap cartell ni res, però al davant hi havia un altre cartell: "Es necessita aprenent", era una impremta.

F.B.V. I va començar a treballar-hi?

A.F. Vaig arribar-hi i hi havia els retrats de dos barbuts: Curros Enríquez, justament, i Pablo Iglesias. El gerent era de Corcubión, del partit judicial de Finisterre, i em va donar feina, i llavors vam comprar paper i vam imprimir la revista a la impremta. Per al primer número, tot i que vam donar veus, només vam aconseguir dos col·laboradors, i ho vam escriure tot Rafael i jo amb diferents noms. Vam llogar durant tot un dia un cotxe de cavalls molt vell i anàvem cridant pel carrer i amb una pancarta: "Paso a la juventud!". Era una revista quinzenal, i el primer número va sortir el 5 de juny del 1936, el segon el 20 de juny, el tercer el 5 de juliol i el quart ja no va sortir. La revista era l’òrgan d’un grup que ens fèiem dir els Idealistas Prácticos. Els tres números encara es poden consultar, ja que són a l’hemeroteca municipal de Madrid. També deia que era un "periódi-co iconoclasta" i "grito de rebeldía de valores anónimos".

F.B.V. I com va conèixer León Felipe?

A.F. Ell va arribar a Madrid el 15 d’octubre del 1936, i quan ho vam saber vam anar a veure’l. Ell vivia a casa de Pablo Neruda, al principi, i vam saber que es reunia en un hotel de Madrid, que ara és El Corte Inglés de Callao. Ja estàvem en plena etapa revolucionària a Madrid, i als sindicats els poetes teníem molta ascendència i abans vam anar al teatre de la Zarzuela a reservar una data per al recital de León Felipe, perquè ja sabíem que ell ens diria que sí. Quan vam arribar a veure’l hi havia Cernuda, Concha Méndez, el pintor Gutiérrez Solana, el poeta gallec Lorenzo Varela..., una tertúlia molt àmplia, i Neruda. Sánchez Ortega es va presentar com a representant de l’Asociación Internacional de Idealistas Prácticos, molt seriós ell, i vam presentar la revista i León Felipe va contestar: "Tratándose de esta asociación no puedo negarme ". Imagini’s, dos joves com nosaltres coneixem un poeta d’aquella magnitud, i ja no el vam deixar en pau, l’anàvem a buscar i l’acompanyàvem als llocs.

F.B.V. Quina importància va tenir per a vostè conèixer León Felipe?

A.F. Moltíssima. Són d’aquelles casualitats... Ell i la seva dona, Berta, que va arribar de Mèxic a passar la nit de Cap d’Any, es pot dir que se’m van afillar. Jo tenia 17 anys. A León Felipe li va fer gràcia que publiqués en una revista literària de Madrid uns versos en gallec. A qui se li acut, oi? Però era l’únic que jo tenia, uns versos que ara, després d’haver-los vist l’altre dia a l’hemeroteca, puc dir que eren dolentíssims.

F.B.V. Ja sap per a què serveix, la poesia?

A.F. Això ho responia Cocteau: "La poesia, no sé per a què, però és necessària".

F.B.V. Hi ha algun lloc on no hagi anat?

A.F. Jo he estat de pas a tot arreu, i ja ho diu un poema de la meva dona: "Pasar por todo una vez, / una vez solo y ligero, siempre ligero". I és veritat. Per això no he pogut fer una gran editorial, tot i que m’hi vaig dedicar sobretot deu anys a Mèxic, això sí.

F.B.V. És cert que va anar a l’Equador només per fer-hi una revista?

A.F. Sí, resulta que quan era a Montserrat vam organitzar una escola per als nois, localitzada a l’Hotel Marcet. De vegades venia el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, i un dia va venir amb el poeta xilè Vicente Huidobro, i ens va parlar de les avantguardes, i a Barcelona vaig trobar el seu llibre Ecuatorial, i vaig trobar que era un bon títol. Vaig decidir que quan tingués diners hi aniria i la faria... I vaig fer Ecuador 0o 0’ 0". Revista de Poesía Universal.

F.B.V. I d’on va treure els diners?

A.F. A París vaig veure que estaven comercialitzant un invent, un passapàgines, que havia inventat i patentat. De fet el vaig patentar de sort, perquè els joves pensàvem que els diners ja no servirien per a res en el futur, però el líder màxim de la CNT-FAI de Monistrol, Joan Busquets, em va recomanar que patentés el passapàgines i el futbolí. L’empresa que el venia em va pagar uns diners, i llavors vaig anar-me’n a l’Equador. La presentació del primer número va ser a la Casa de la Cultura Equatoriana, el 1952, i van venir gairebé tots els cònsols i agregats culturals dels països llatinoamericans, i tots eren poetes. Entre copa i copa, l’agregat cultural de Guatemala em va informar de la situació revolucionària, i llavors hi vaig anar.

F.B.V. I d’allà a Mèxic, i de Mèxic va tornar a la Península?

A.F. És que jo no he estat mai vivint permanentment enlloc. Mentre era a Mèxic vaig editar a Buenos Aires una revista, que es deia Compostela, de gairebé mil pàgines, sobre temes gallecs. I a Mèxic també em vaig fer soci de l’Orfeó Català.

F.B.V. Ha mantingut una escriptura sempre molt dispersa...

A.F. Jo no he estat mai escriptor professional. He escrit quan alguna cosa m’ha commocionat, i per això el més ràpid eren els versos. Em sortia així.

F.B.V. Què li queda per fer, encara?

A.F. Tantes coses! I moltes em quedaran per fer. Com li vaig dir un dia a un amic, em falta inventar la manera d’existir cent anys més.

F.B.V. Quantes vegades ha hagut de començar de zero?

A.F. Moltíssimes. Davant de la necessitat un es va creant una certa facilitat per trobar recursos.

Avui Edició Digital (17/06/2004)

  tancar històric  

Diputació de Barcelona