Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Diumenge, 24 de Setembre de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 9h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTíCIES  

Montserrat. Mil anys d’art i història. Recomanacions de Llibres.

14/04/2005Però és molt més que això. El volum fa descobrir l’autor, que dóna la impressió de no voler aparèixer en primer terme, però que ha fet un text que té un valor en si mateix. I la veritat és que ell, el P. Laplana, director del Museu de Montserrat, està present arreu, amb discreció, també en les reeixides fotografies de Lluís Casals i en les d’arxiu, ajudant a treure partit dels elements de la natura i de l’art, que tan bé coneix, triant temes representatius, assenyalant punts de mira o moments adequats.

I diguem, ja des d’ara, que un altre encert de l’edició és el fet que, als lectors d’altres llengües, més que breus abstracts, se’ls ofereix tot el text, en castellà i en anglès, en lletra més petita.

Es pot afirmar que en aquest llibre s’hi troba tot el que cal saber, en els aspectes històrics i artístics, sobre el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, que custodia l’apreciada imatge romànica de l’últim terç del segle XII, i sobre la comunitat benedictina, el que s’hi ha fet —ja des de les acaballes del primer mil·lenni—, i la projecció que tot això ha tingut a fora d’allí. Es capta fàcilment el paral·lelisme entre les vicissituds d’aquells llocs i les del país —Catalunya— en què estan enclavats, i del qual es consideren representatius: el naixement, la creixença, les crisis, les recuperacions, i la voluntat de persistir, a través d’aquest primer mil·lenni, i escreix, de la seva existència.

Montserrat ha estat el centre d’atracció dels seus comtes i reis, dels seus sants, i de tots els qui han volgut fer quelcom de vàlid per les terres catalanes o des d’elles. N’és un testimoni el Llibre vermell, que descriu la tasca pastoral que s’hi feia a l’edat mitjana, en la qual col·laboraven també, junt als monjos, un grapat de clergues seculars, que atenien els pelegrins i oïen llurs confessions.

Les circumstàncies polítiques repercutien en la vida de Montserrat, i en l’orientació del treball de la comunitat, i en concret en allò que toca la seva dependència d’una jurisdicció exterior o la seva exempció, amb vinculació més directa amb Roma. Només cal pensar en la incorporació a la congregació de Valladolid en temps dels Reis catòlics, i que la Guerra dels Segadors va rompre, bé que calgui dir que una part d’aquest període —el que omple la figura de l’abat Garcia de Cisneros— és dels més sòlids de la seva història: el que ve marcat pel cultiu de l’anomenada devotio moderna, de la qual és una mostra l’Exercitatori de la vida espiritual de l’esmentat abat, i un Compendi breu d’exercicis espirituals, el qual sembla haver influït decisivament en sant Ignasi de Loiola, durant la seva estada a Manresa, i en els contactes amb Montserrat, on feu la vetlla d’armes, amb una confessió general, abans de començar la seva nova vida de milícia espiritual a la Companyia de Jesús, que aviat havia de fundar.

Per aquells anys també estigué a Montserrat sant Josep de Calassanç, un sacerdot aragonès, de Peralta de la Sal, de parla catalana, del bisbat d’Urgell, acompanyant al bisbe de Lleida, que exercia la funció de visitador de la comunitat.

Més endavant, en el segle passat, sant Antoni M. Claret pujà a Montserrat, en el seguici de la reina Isabel II, de la qual era confessor.

També en aquest llibre es recullen les paraules de la crònica del monestir de setembre de l’any 1943 que parlen per primera vegada de la visita que hi va fer "el Dr. Escrivà", el beat Josepmaria Escrivà de Balaguer, i també es recorda l’amical relació que s’establí entre ell i l’abat Aureli Escarré, arran de la intervenció d’aquest prop del bisbe de Madrid, Eijo Garay, a fi d’obtenir informació fidedigna, amb motiu de les contradiccions que en certs ambients de Barcelona van patir els primers joves de l’Opus Dei. La resposta del bisbe, que expressava una incondicional estima envers aquesta institució, va contribuir a asserenar els esperits. Diu l’autor que «el P. Abat Aureli i monsenyor Escrivà feren amistat i es visitaven i es convidaven mútuament a Madrid, a Montserrat i a Roma», i afegeix que «amb el temps, però es distanciaren notablement per les diferents sensibilitats polítiques i eclesials». Tanmateix, haig de dir que em consta —encara que les dades s’hagin de cercar més aviat en altres fonts— que aquesta relació amical va prosseguir fins a la mort d’Escarré.

Dins la relació directa amb Roma, no volem deixar de recordar dos detalls a què es fa referència en el llibre: el fet que hi va haver un abat de Montserrat, Giuliano della Rovere, encara que no hi va residir mai, que va arribar a papa, amb el nom de Juli II; i als nostres dies, la visita de Joan Pau II, el 7 de novembre de 1982.

Potser un dels successos més destacables —que, per bé que amb unes conseqüències immediates luctuoses, reflecteix l’esperança col·lectiva de supervivència—, va ser la destrucció del monestir durant la guerra del Francès, i el seguit de dificultats produïdes per les desamortitzacions o les aplicacions de certes polítiques liberals, però que van ser superades per tot el que va acompanyar la renaixença col·lectiva de Catalunya, en el generós esclat de romanticisme que es manifestà, en temps de l’abat Muntadas, del qual és mostra l’església, que va projectar Francesc de P. Villar Carmona. Després va venir la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu, i la declaració, per part de Lleó XIII, del seu patronatge sobre Catalunya. Tot això donà ocasió a la cir*****stància que aquests actes, i les obres de reconstrucció i decoració dels edificis, especialment durant l’abadiat de Josep Deàs, atraguessin les més destacades figures de les lletres, de les arts i de la vida pública de Catalunya: Verdaguer, Gaudí, Torres i Bages, Lluís Millet, Josep i Joan Llimona, amb l’impacte del modernisme. En aquestes cir*****stàncies sorgí, amb lletra de Verdaguer i música de Rodoreda, el Virolai.

Una època de gran equilibri en el seu esplendor va ser la de l’abat Marcet, marcada pel noucentisme, que tingué resultats tan visibles com el creixement de la biblioteca —que passà en poc temps de 15 a 150 mil volums—, del museu, amb l’afany dels seus monjos per a aconseguir, especialment en les seves estades, amb motiu d’estudis, a Roma i a Alemanya, els elements necessaris perquè Montserrat fos un habitatge digne per a monjos i pelegrins, i útil per a l’estudi. En són un exemple el claustre projectat per Josep Puig i Cadafalch, o la nova sala capitular, dissenyada per Santiago Marco. També els homes públics més representatius van apreciar Montserrat: Francesc Macià hi va i pujar el 1931 i en altres ocasions.

Amb la guerra del 1936-39 es produïren altres trastorns. Bé que, amb l’ajuda de la Generalitat, es van poder salvar bon nombre de monjos i es van guardar les instal·lacions de Montserrat, la dispersió va portar a la mort de vint-i-tres monjos, immolats per la fe. I altres dos, que van passar a la zona anomenada nacional, i que exercien com a capellans castrenses, van morir al front. Tot això ha deixat rastre a la iconografia montserratina d’aquests anys.

Després de la guerra, l’hàbil acció de l’abat coadjutor, Aureli Escarré, va aconseguir mantenir la convenient autonomia de Montserrat i s’accentuà la romanitat, frustrant així els intents del règim polític de llavors, d’integrar el monestir en les estructures monacals hispàniques.

Així va mantenir la seva neutralitat, per a ser la casa de tots els catalans, capaç d’oferir hospitalitat a tots els qui desitjaven un canvi de la situació sociopolítica, i al mateix temps no rebutjava tampoc la presència dels tradicionalistes del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, que allí hi tenen el mausoleu.

Ha estat també aquesta una època d’activitat constructiva, que culminà en les festes de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu el 1947, amb la nova façana de l’arquitecte Francesc Folguera, i del cambril amb la intervenció, aleshores o més tard, de pintors com Obiols o Pere Pruna; escultors, com Enric Monjo, Josep Clarà o Rafael Solanic; orfebres, com Ramon Sunyer o Manuel Capdevila; mosaistes, com Santiago Padrós —en bona part amb dissenys del P. Benet Martínez—; i ebenistes. S’assenyala en el llibre que també Francesc Cambó féu un donatiu per a les obres de la façana. Agrada veure entre els mosaics, que tenen un evident caràcter romà, una figura amb el títol de Mater Ecclesiae, que ja era allí abans que, en memorable ocasió, Pau VI, durant el Concili, declarés com a tal a la Mare de Déu. I cal remarcar l’afermament del prestigi de monjos de l’abadia, a Montserrat o en altres indrets, en sectors com la litúrgia, la música i la Sagrada Escriptura, i la intervenció en el Concili Vaticà II de noms destacats com el P. Adalbert Franquesa, el cardenal Albareda o l’abat Celestí Gusi.

I una història sempre queda oberta, i més quan és recent. Hauríem de fer esment del pas dels abats Gabriel Brasó, Cassià Just i Sebastià Bardolet, que suggeririen el record d’actes de prudent govern pastoral, de promoció d’activitats culturals, que han portat l’escolania, amb el P. Ireneu Segarra, a les més altes qualitats interpretatives i de creació, o els Museus bíblics i de pintura a un moment d’esplendor. I també a l’acabament del campanar, o a les obres realitzades amb vista a la recuperació de la llum natural a la Basílica, i a ornar tots els espais, adequadament amb obres d’artistes de renom: Joan Rebull, Montserrat Gudiol o Josep Maria Subirachs.

El llibre, per altra banda, és insubstituïble per a trobar-hi una descripció de peces artístiques i de les característiques de les construccions i de tota la decoració.

I des d’aquí preguem l’autor perquè, amb aquesta base, continuï fent publicacions com aquestes, amb més detall encara. I estem segurs que, amb la feina feta, i les dades que ja té, en sortiran altres treballs històrics, ben documentats i, quan convingui, amb la justificació de les fonts, per a orientació dels estudiosos.

Ferran Blasi i Birbe

Publicat a: www.temesdavui.org

  tancar històric  

Diputació de Barcelona