Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Diumenge, 23 d'Abril de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTÍCIES  

Angel Rodamilans (1874-1936). Recorregut biogràfic.

01/06/2005"Ara n’és el mes de Maig
regalada primavera,
de totes les seves flors
mon amor és la més bella " ...

Amor. Cançó de Maig

Així comença el text de la que potser és la cançó més coneguda i exitosa de tot el repertori del P. Angel Rodamilans . De totes les flors nascudes el mes de maig de 1874, en sobresurt una de ben especial, Angel Rodamilans i Canals, "la flor més bella ...".

Angel Rodamilans i Canals neix a Sabadell el dia 1 de maig de 1874. De pare sabadellenc, Narcís Rodamilans, teixidor de professió, i mare terrassenca, Gertrudis Canals, passa la seva infantesa a Sabadell, on, sense desvincular-se de la ciutat veïna, hi romandrà gran part de la seva vida.

No se sap amb exactitud la data del seu baptisme ni la de la seva confirmació, ja que, durant el període de persecució de la guerra civil espanyola, els arxius de la Parròquia i part de l’arxiu de Montserrat van ser destruïts. Segons Mossèn Joaquim Guiu, al cap de tres dies de néixer va ser batejat amb els noms d’Angel, Eduard, Ramon .

A l’edat dels sis anys ja inicia el seu primer contacte amb la música i el món coral entrant a formar part de l’Escolania de la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell. Forma part d’aquesta institució sabadellenca del 1880

fins l’any 1883, i sempre durant aquests anys sota la direcció de Mn. Miquel Ferrer i Romanatxo.

Ja iniciat en la música, ingressa l’any 1883 a l’Escolania de Montserrat, on rebrà durant sis anys una sòlida formació musical i humana pròpia d’aquest reconegut centre on, al llarg dels segles, hi han anat desfilant importants músics del nostre país. Segons consta escrit, va ser un bon escolà, "pietós i aplicat". Allí hi té per mestres el pare Millán Agostino i Sobrón, i, ja al final de la seva estada, el pare Manuel Guzmán, compositor que acabava d’arribar a Montserrat provinent de València, on hi va estar durant uns anys com a mestre de la Capella de la Seu. Just al bell mig de la seva estada a l’Escolania, mor l’any 1885 l’abat Miquel Muntadas.

- Estudis eclesiàstics (1890-1901).

"No m’allunyis de ma terra
abrigada amb ton mantell" ...

Moreneta de la serra

En sortir de Montserrat decideix iniciar la carrera eclesiàstica, i passa uns anys, del 1890 al 1899, al monestir de "El Pueyo" (Barbastre), monestir benedictí on hi exercirà el càrrec d’organista. La primera obra de què es té constància la va fer en aquest monestir, i precisament és per a orgue, donada la pràctica i coneixements que deuria a*****ular durant aquest llarg període.

És una obra que va oferir al seu mestre el P. Manuel Guzmán. Es tracta de l’obra "Dos versos para Vísperas (1er. tono)" , i que daten de l’any 1883, on ja s’entreveu el treball harmònic i contrapuntístic. Del seu pas pel monestir del Pueyo consten les cartes rebudes a Montserrat quan el P. Angel va demanar l’ordenació. En una d’elles el bisbe administrador de la Diòcesi de Barbastre escriu:

"Ha residit en aquest monestir observant una conducta irreprotxable, revelant-se a tothom com un home d’enginy dòcil, i transmetent en la comunitat el bon olor de les seves virtuts i qualitats molt estimables".

L’any 1899, i coincidint amb la mort del seu oncle resident també al Pueyo, Ramir Rodamilans, es trasllada al Seminari Diocesà de Barcelona per tal d’acabar els estudis eclesiàstics. També aquí, on s’hi està dos anys, del 1899 al

1901, exerceix el càrrec de director de cant. Però dóna un nou impuls a la seva formació musical estudiant el piano amb el mestre Enric Granados, la qual cosa ben segur que va ser una experiència enriquidora i òptima en el seu perfeccionament pianístic i musical.

El dia 13 d’octubre de 1901 és ordenat sacerdot a la capella pública del Palau Episcopal de Barcelona pel Cardenal de la diòcesi de Barcelona Salvador Casañas i Pagès. Però sempre va manifestar la seva decidida intenció d’entrar com a monjo al monestir de Montserrat, cosa que no va ser possible fins uns anys més tard, ja que primer va haver de tenir cura de la seva família, pares i germans, rebent llavors l’ordre del Presbiterat. Celebra la seva primera missa a Montserrat el dia 24 d’octubre del mateix any.

- El pas per Sabadell. Primeres composicions (1901-1915).

"Oh divina Moreneta!
si no visc al teu costat,
fes que des de ma caseta
puga veure el Montserrat" ...
Moreneta de la serra

És a partir de llavors, i fins l’any 1915, quan s’estableix a Sabadell i comença una tasca ja més dedicada directament a la música, i on deixa una emprempta de bon record i esplèndida formació per a tots aquells qui el van tractar i conèixer. Els tres primers anys de la seva estada a Sabadell, a instàncies de la Junta d’Obra de la Puríssima, és mestre de música de l’Escolania de la Puríssima Concepció de Sabadell com a ajudant de Mn. Miquel Ferrer, una institució ben coneguda per ell degut a haver-hi passat en la seva infantesa. Les Salves que es cantaven tots els diumenges durant la missa de dos quarts de dotze, van servir per demostrar el nou nivell que estava assolint l’Escolania. Es coneix ja des de llavors un home amant dels nens, de caràcter jovial i alegre, deixant una bona petjada i record en tots els nois amb qui tractava.

L’any 1903 Mn. Miquel Ferrer es trasllada a Barcelona per ocupar el càrrec de mestre de música a la Catedral de Barcelona, i és llavors quan el substitueix Angel Rodamilans, assolint el lloc d’organista i mestre de Capella. Aquest càrrec el compleix amb gran amor i entusiasme, i fins i tot renuncia dues vegades al càrrec d’Organista i Mestre de Capella de l’Església de Sant Feliu de la mateixa ciutat que se li va oferir amb gran insistència després de la mort del llavors titular Josep Plans i Baqués. Un antic escolà de la Parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell, Joan Gargallo i López, comenta que en aquell temps es va conseguir un canvi tan notori en la interpretació dels cants de l’església, i sobretot en les "Salves", que la gent omplia cada festa el temple preferint la missa de dos quarts de dotze de la Puríssima a les que s’oficiaven en les altres parròquies, perquè, a més de complir el precepte dominical, podien gaudir d’aquelles belles cantúries interpretades per un magnífic conjunt de més de vint escolans.

Durant la seva estada a Sabadell va exercir també de professor de música als col.legis de les germanes Carmelites i dels Pares Escolapis. En diverses ocasions va formar part del jurat d’exàmens de fi de curs de l’Escola Municipal de Música de Sabadell.

La relació del P.Angel amb Montserrat mai es va difuminar. Aquestes paraules -explicades amb emoció !- del compositor i organista Sr. Nadal Puig i Busquets, ex-escolà de Montserrat i deixeble del P.Angel, en són una mostra:

"el P.Angel Rodamilans, als qui érem llavors escolans, ens encisava. Ell pujava a veure’ns des de Sabadell, i sempre ens portava carinyosos obsequis, ni que fos un llapis per a cada escolà, cosa en aquell temps molt estimable. Recordo, per exemple, que l’any 1910, ens va fer un obsequi: la "Rosa Vera", una de les seves obres més belles, que ens va deixar embadalits".

És també durant aquests anys que inicia un seguit de composicions de gran encant com "Moreneta de la serra" (1909), "Rosa vera" (1910), "La Margarida" (1912) o "La Mare de Déu" (1913), entre moltes d’altres. En aquesta època el P. Angel Rodamilans té cura de la direcció de l’Escolania de la Purísima Concepció, que arriba a assolir un nivell molt alt. Al final de la seva estada a Sabadell, el succeeix Mn. Vicents de F. Casajús, aquest no tant motivat per continuar donant impuls a l’Escolania.

És important remarcar el fort impacte que va suposar per a la música del P.Angel Rodamilans la nova reglamentació per a la Música Sagrada del Papa Pius X. Rodamilans va haver d’amotllar-se en el nou "Motu Proprio", fet que va haver d’acceptar bonament, tot i la resignació que suposava estar sempre submís a les superiors disposicions que regien aquest decret.

- El pas per Terrassa. Consolidació com a compositor (1915-1923).

"Per curar-me’n l’enyorança
dibuixats els tinc al cor
com hermosa recordança,
amb el llapis de l’amor" ...

Moreneta de la serra

Després d’una intensa activitat a Sabadell guanya l’any 1915 les oposicions a organista i mestre de música de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa, la qual es trobava eventualment ocupada pel jove mestre Joan Cristóbal qui va seguir-hi col.laborant com a organista. Aquest càrrec, nomenat el dia 15 de febrer, i iniciat el 12 de març, l’ocuparà fins l’any 1923, en què el substituirà Magí Ramentol i Cadevall (1898-1968). Posteriorment van succeir a Rodamilans, com a beneficiats organistes del Sant Esperit, Domènec Pié i Josep M. Vivancos. Actualment, des de 1965, Joan Casals i Clotet, ex-escolà de Montserrat, n’és l’organista titular.

De ben segur que l’arribada de Rodamilans al Sant Esperit, i les seves intervencions organístiques en moltes cerimònies, van donar un nou alè de qualitat musical.

La inquietud musical de Rodamilans, el fa decidir-se instantàniament a formar un nou cor, i funda l’Escolania del Sant Esperit de Terrassa. També renova el Cor de les Teresianes i, l’any 1919 funda l’"Orfeó Montserrat" entre els socis del "Centre Social". Com a director d’aquesta institució terrassenca dóna el primer concert l’any 1919. En el mateix escrit, Lluís Puig i Matas ens elogia la figura del P.Angel amb una emotiva descripció:

"Los que habían cantado bajo su batuta entusiasta, ¿no recordáis la belleza de aquellos momentos?, ¿no recordáis la maravillosa "Presó de Lleida"?, ¿no sentís la emoción de aquel "Ave verum" formidable de Saint Saënts?, ¿no os estremecéis pensando en "La mort de l’escolà", en la magia del violín final? (...) ¿no recordáis la madurez de los actos de la bendición de la bandera y el magnífico himno vibrante y espléndido "fins al cel enlairem nostra bandera, fins al cel"?, ¿no recordáis su descriptivo "Hostal de la Peira? ..." Sens dubte un dels millors moments d’aquesta instituició i dels seus components.

Però l"Orfeó Montserrat" tindrà curta vida. Es desfà l’any 1921 per desavinences entre els socis fundadors, i també fa l’últim concert aquell any, concert que coincideix amb la solemne benedicció de la Senyera de l’Orfeó a Montserrat, el dia 29 de juny. Puig i Matas ens comenta:

"Pero el Orfeón tenía como su maestro un alma de niño y vivía en un temporal violento de pasiones humanas. Desgraciadamente rugían entonces vientos de lucha personal contra un hombre digno y bueno, y se jugaba con almas infantiles enamoradas de ideales eternos. a la luz de la revolución actual nos parecen insignificantes y denigrantes las luchas de antaño. (...) ¡Qué pequeñas y microscópicas nos parecen las luchas internas que precedieron a la muerte del "Orfeón Montserrat" ante la lucha que acaba de pasar!(...) El maestro, en toda su actuación, vio las cosas con el espíritu cándido y simple de un niño. No entendía más que su encendido entusiasmo por el canto y el espíritu de las canciones? ...".

Aquest poètic escrit ens demostra el tens moment que es vivia en l’última etapa de "l’Orfeó Montserrat", i com ell, des del món bo i senzill que portava la seva personalitat, en va estar bastant al marge, sent la seva única font de riquesa i d’alegria l’aspecte purament musical i educatiu. No és gens desencertada la comparació que ens fa l’articulista sobre les desavinences d’aquell temps amb la guerra que s’acabava de viure i que, a més de la mort del P.Angel, també es va endur la del llavors president de l"Orfeó Montserrat", Estanislau Palà.

Durant aquest període té l’ocasió de formar part de diveros jurats musicals, com el que va organitzar el Centre de Dependents l’any 1918, i en el qual compartia decisions amb els mestres Jaume Pahissa i Lamote de Grignon. També té l’oportunitat de formar jurat en companyia dels mestres Lluís Millet i Joan Llongueras, en proveir-se per convocatòria de l’Ajuntament la plaça de Mestre de l’Escola Municipal de música. En aquests anys col.laborà durant molt de temps en algunes revistes musicals com la "Música Sacro-Hispana", que dirigia el savi jesuïta P. Nemesio Ontaño, qui tenia una molt bona relació amb Rodamilans. També és en aquesta època quan compon gran quantitat de peces corals generalment destinades als cors que ell mateix dirigia. Són de destacar "Lo llit d’espines" (1915), dues Salves Montserratines (1915 i 1916), entre altres... L’any 1920 s’estrena l’obra profana "L’Hostal de la Peira" ,per a ser interpretada amb una gran massa coral.

També són testimoni del seu treball i èxit guanyat a pols, un escrit en elogi al llavors Mossèn Angel que data de l’any 1941, i que va ser organitzat pel "Centre Social".

La"Revista Musical Catalana" se’n fa ressò en un escrit referent a l’Església del Sant Esperit:

"Ja era hora que en la Parròqiua Major de Terrassa, tant important, fos implantat amb criteri i amb bona voluntat el bon gust per la música Sagrada, i a més del bon gust, la bona execució. (...) A la funció de la tarda, les noies d’algunes congregacions i els nois de l’escolania, cantaren un molt bell trissagi a dos chors, escrit expressament per a aquest dia per l’infatigable Mn. Angel Rodamilans, i altres motets de força sabor religiós (...)."

També una prova de l’amor que tenia cap als cantors de l’Escolania la comenta un antic cantor solista:

"Nosaltres, els que fórem els seus alumnes, recordem la nostra infantesa al costat de Mossèn Angel i desitjaríem poder tornar a viure aquell temps per gaudir de la sana alegria que el caracteritzava: cantar la "Serra Vella", menjar els panellets per la diada de Tots Sants, els torrons i les neules mentre durava el sermó de la Missa del Gall, fer excursions i, sobretot, recollir les joguines que els Reis cada any ens deixaven als escolans... i jo, particularment, renovellar la il.lusió de poder estrenar el primer vestit "d’home", amb pantaló llarg, que els meus pares no podien comprar-me, però que amb l’ajut de Mossèn Angel un bon dia el sastre portà a casa. Deien que era de confecció i de poca qualitat, però per a mi, era i ha estat sempre el millor i el que més m’he estimat."

- L’Entrada al Monestir de Montserrat. El monjo i compositor (1926-1936).

"Moreneta de la serra
jo conec el teu altar
com els arbres de ma terra,
com el sostre de ma llar" ...
Moreneta de la serra

L’any 1923, amb la mort dels seus pares i germà, fa realitat la il.lusió de la seva vida, i entra al Monestir de Montserrat després de deixar tot el que tenia a les seves germanes Montserrat i Carolina. Són prova de la seva bondat i disponibilitat envers els altres aquestes paraules seves:

"He complert amb els meus pares i germans. A les meves germanes els dono el poc que tinc: que visquin pobrement com jo ho he fet. El meu somni acariciat és tornar a Montserrat, d’on vaig sortir".

El dia 15 de setembre de 1923 vesteix per primer cop l’hàbit benedictí.

El P.Angel Rodamilans arriba a Montserrat en un moment en que la música està en plena decadència. La seva figura contribueix i millora l’ambient musical de l’època a Montserrat. A finals del s.XIX Montserrat es troba en un mal moment, degut a la crisi en què havia estat abocat el Monestir. El 1811 és destruït per les tropes napoleòniques, amb la conseqüent dispersió dels monjos i dels mateixos escolans, desorientat per la inestabilitat política que continuà després de la guerra de la Independència, i finalment quasi extingit per l’exclaustració (1835). A partir del s.XVII regnava a Montserrat una esplendorosa escola musical, i, tot i que no va arribar a desaparèixer tot el material, en va sortir molt perjudicat i malmès. Més tard, volent retrobar el gloriós passat musical, es van fer una sèrie d’intents que van resultar frustrats, per manca de mitjans i de poca competència dels responsables. L’inici de la restauració musical no va ser fins l’any 1889, l’últim any d’estada a l’escolania del P. Angel, amb l’arribada a Montserrat del P.Manuel Guzmán que es va encarregar de l’escolania, donant-li un nou impuls per retrobar la identitat perduda.

El dia 1 de novmbre de 1924 el P.Angel Rodamilans fa la professió simple triennal, pas previ abans de fer la professió solemne. Amb tot, i encara sense haver professat solemnement, el dia 11 de setembre de 1923 assumeix el càrrec de Perfecte de l’Escolania on hi excerceix de professor de piano. El seu nomenament com a Perfecte de l’Escolania durarà quatre anys (desempenyarà aquest càrrec fins el dia 17 de juliol del 1929), època en la qual no podrà dedicar tant temps a la composició. No obstant, no deixarà mai d’escriure música, com ho demostra la bella i simple cançó "El vostre nom" (1925).

En aquest període de la seva dedicació a L’Escolania, el dia 6 de gener de 1927 fa la seva professió solemne, havent obtingut la dispensa de Roma ja que encara no havia finalitzat el trienni obligatori que correspon a la professió simple. Del mateix dia data l’obra "Cançons i caparrons" . En ocasió de la professió solemne del P. Angel la comunitat de monjos va convidar els escolans a dinar en el nou menjador de la comunitat, fet insòlit fins aleshores. El P.Gregori Estrada , que va ser escolà coincidint amb el P. Angel de professor, escriu:

"Angel Rodamilans, home d’una profunda vida cristiana i d’una fe ardent, era de temperament actiu, jovial, quasi infantil. Recordem la seva bonesa, el seu do d’estimar i de fer-se estimar quan ens donava bons consells o ens omplia de regals, i ens estimulava al treball musical amb vetllades i a les classes de piano. Potser, de tan bo com el vèiem, no paràvem esment en ser-li dòcils, i fèiem de les nostres aprofitant-nos de la seva poca vista i molta condescendència. A tot arreu on va estar, a Montserrat i a fora de Montserrat, va manifestar una capacitat extraordinària d’activitat musical i humana".

L’any 1929, un cop sortit de l’Escolania i fins al final de la seva vida, va ser director musical de la missa matinal dels escolans, on es va fer palesa la seva capacitat original i creativa en les improvitzacions que interpretava a l’orgue durant la comunió. El 1931 és nomenat director dels concerts històrics de l’any jubilar.

"Com a director dels cants de la missa matinal i dels concerts històrics de l’any 1931, actuava amb il.lusió i eficàcia, dirigia amb ardència, donat de ple a la interpretació del cant. Tot i que la seva veu no l’ajudava gens a donar l’exemple vocal, era l’expressió del seu gest i de tota la seva persona de baixa estatura el que influïa poderosament en els cantors, infonent-los l’entusiasme i el vigor", ens comenta el P. Gregori Estrada.

És en aquesta època on el P. Angel Rodamilans dedica més hores a la composició musical, amb un seguit d’obres de gran envergadura i que donen testimoniatge de la genialitat d’aquest compositor. Aquesta última època de la seva vida, dóna al P. Angel Rodamilans el testimoniatge d’un compositor prolífic, treballador i capaç de tractar la música coral amb una gran magnificència, sense deixar d’entreveure-hi una inspiració que potser és un dels trets característics que més ha pesat en la seva producció al llarg de tota la seva vida. Obres com el "Magnificat" (1935), Salves, Misses, Lamentacions, Vespres, i una gran quantitat d’obres diverses ens serveixen d’exemple.

Treballava amb constància, diàriament. A la seva cel.la hi tenia un petit harmònium on creava part de les composicions que després provava en algun dels pianos del pis de música de l’Escolania.

L’estúpida i cruel guerra del 1936, i en conseqüent, la mort del P. Angel, arriba en un mal moment. Cap moment és bo per una guerra, però hem de tenir present que, pel que diu a la figura del P. Angel Rodamilans, arriba en un moment on la seva producció musical es va disparar notabilíssimament. Només cal mirar la quantitat i qualitat de les obres que va escriure els dos darrers anys de la seva vida per constatar-ne la desgràcia.

En aquest cas la desaparició del P. Angel Rodamilans no només ens entristeix per la lògica desaparició d’una persona bona i estimada, sinó també per la pèrdua d’un compositor amb ànim i possibilitats de continuar aportant encara més obres d’una gran riquesa. No obstant la gran quantitat d’obres que es conserven d’ell, avalen la rellevància de la seva figura de compositor excepcional.

- La Guerra Civil. Una mort absurda (1936).

"Lo veig en la creu
on, cridant-me, expira,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines" ...

Lo llit d’espines

"A ell li semblava que tot seria una nuvolada, que passaria aviat", ens comenta el P. Agustí Figueras, que va ser un dels monjos que va passar els últims dies a Montserrat amb el P. Angel.

Poc es deuria imaginar l’innocent compositor que la seva vida acabaria d’una manera tan tràgica...

Efectivament, en una guerra cruel i absurda com aquella els fets se succeeixen de manera molt ràpida i descontrolada. Mn. Narcís Xifra i Riera, ens conta de manera detallada, i dia a dia, el desconcert viscut aquells últims dies al Monestir. El maremàgnum que governava la situació, amb els nacionals per una banda, i els rojos per l’altra, no va fer res més que aportar a la insostenible situació un absurd suïcidi col.lectiu, amb tantes morts innocents, estúpides.

A Montserrat es vivien moments de molta amargor, ja que es temia, d’un moment a l’altre, l’arribada de grups incontrolats que acabessin amb el Monestir. Davant el perill del Monestir de ser atacat pels pobles veïns, es va decidir de recórrer a la Generalitat de Catalunya. L’aleshores conseller de Cultura, Ventura Gassol, va proporcionar ajut i protecció als monjos i al Monestir per tal d’abandonar-lo amb algunes garanties.

Tenint en compte tot aquest panorama, l’actual Director de l’Escolania de Montserrat, el P. Ireneu Segarra, va témer pel futur de les obres del P.Angel, ja que podia ser ben bé que tot se n’anés en orri. Decidit, va aplegar les obres més importants, i les va amagar a la muntanya, concretament en una de les baumes de Sant Antoni, unes cavitats dels roquissars que garantien una mínima seguretat. Allí van romandre un bon temps, fins que un dia van ser trobades per uns excursionistes terrassencs, que se les van endur. Un cop acabada la Guerra Civil, les van retornar al Monestir, on encara es conserven.

A conseqüència de la seva estada a la intempèrie, alguns originals de Rodamilans han quedat malmesos per les humitats i les pluges. Avui dia es pot dir que es conserva la totalitat de les obres del compositor, llevat que se n’hagi pogut extraviar alguna.

Realment, anècdotes com aquesta, ens fan adonar de la tensió que es vivia en aquell moment a Montserrat, i de la valentia d’alguns monjos per salvaguardar la riquesa patrimonial de Montserrat.

El P. Agustí ens comenta, mig revivint la història, les últimes hores a Montserrat:

" Amb el P. Jordi Riera (molt amic del P. Angel), el P. Gassó, i jo, ens vam refugiar en una cel.la de Sant Alfons, com si fóssim pelegrins de Montserrat. El P. Angel no sortia perquè no tenia humor. Allò va ser un pas d’espera molt intranquil perquè no sabíem com sortir-ne. -Mentrestant escriuré música. Escriuré tot el que passa-, va dir."

Segons el llibre "Beatificationis seu declarationis martyrii..." el P. Angel hi va passar un parell de dies. El 24 de juliol trepitjaria per última vegada la muntanya santa.

Tot i que la seva principal preocupació era arribar a Sabadell o a Terrassa, va ser enviat abans a Barcelona amb un camió. Anava acompanyat d’un jove estudiant de Montserrat que, en veure que el pis on s’havien d’amagar a Barcelona havia estat registrat, el va portar a una pensió, al C/ Bonsuccés, Nº 10, en el barri barceloní del Raval, on hi van residir fins al dia 27. Altres fonts indiquen que el pis del carrer Bonsuccés era del germà del jove estudiant que l’acompanyava. També es creu que el P. Angel es va voler refugiar a casa d’un cosí seu, cosa que no va poder ser ja que es va trobar amb la desagradable sorpresa de veure com pocs instants abans havia estat detingut. Fins i tot va intentar anar a missa a la Catedral, que romania tancada. Una mostra més de la seva ingenuïtat i fe ardent.

El P. Ireneu Segarra és una de les últimes persones que va estar amb Rodamilans fins poques hores abans de la seva mort. M’explica que el va voler convèncer perquè no marxés a Sabadell. El P. Angel Rodamilans, pensant-se que era una molèstia, s’hi va entossudir. El P. Ireneu el va acompanyar fins a la Rambla, cantonada Bonsuccés. Allí el P.Angel es va dirigir cap a la Plaça de Catalunya per agafar els Ferrocarrils en direcció a Sabadell, on hi tenia els familiars. Arriscat viatge.

Com era evident, en sortir del monestir els monjos es van haver de "disfressar" per a passar desapercebuts de les milícies armades. Descric aquí un passatge que m’ha sorprès del llibre de Mn. Xifra, que ens pot arribar a fer entendre una idea de la lògica i evident problemàtica de trobar roba decent de carrer per a tanta gent:

" Temps enrera, i amb motiu d’eleccions, ja hagué de desenterrar peces o vestits curosament endreçats dintre immensos armaris de sastreria, no menys immensa, alguns dels quals dormien a l’ombra des del segle passat,(...). Ja aleshores, hom pogué veure un espectacle realment còmic. La majoria dels votants que havien d’anar a Monistrol s’hi presentaren abillats amb vestits foscos, per no dir negres, com si fossin vidus, i amb gecs que els arribaven a mitja cama, talment un levitó. D’altres adoptaven bruses o guardapols propis dels adroguers de principis de segle (...). És fàcil d’imaginar l’espectacle que provocaven fent cua a la plaça del poble per emetre llur vot (...). Els anticlericals (...) deien a alta veu: " Que és Carnaval per anar disfressats d’una manera tan pintoresca?" Després d’aquelles experiències còmiques, nosaltres no estàvem pas disposats a jugar-nos la vida entre bromes, burles i disfresses de circ (...). Respecte a la moda ens duia a la del temps de les guerres carlines! (...). A l’hora de les emproves no hi havia cap vestit que anés a mida. I com que no teniem folres, semblàvem espantalls acabats de sortir de l’aigua".

Més encara si tenim en compte que el P. Angel tenia dificultats en la vista, una vista ja cansada, que en aquells moments en que un ha de ser més viu que altra cosa, li hauria fet un bon servei. Amb tot, vestint d’aquella manera, no es podia dissimular massa la condició de capellà enclaustrat.

El P. Angel Rodamilans arriba a Sabadell als voltants de les 11 del matí. Hi ha una certa confusió sobre els fets exactes d’aquell nefast matí. Algunes fonts indiquen que primerament es va dirigir a casa d’uns amics seus, al carrer Raval de Dins.

La versió més exacta, però, ens la ofereix el llibre "Beatificationis seu declarationis Marttirii...", abans citat, ja que va ser un intent per començar el procés de beatificació dels monjos assassinats durant la guerra civil. Va ser reconegut capellà al carrer del Pare Sellarès, cantonada Ntra. Sra. de Gràcia, on va ser detingut per milicians que estaven de guàrdia davant el centre de la F.A.I. No va oferir resistència. El van registrar, i li van trobar uns rosaris. Prova massa evident.

Tot seguit és conduït cap a la "Riereta". Va ser mort passat el pont de ferro de la "Riereta" tocant al primer camí que es troba a mà dreta, pujant pel camí de la "Serra d’en Camaró", a uns 200 passos de la "Riereta", el que actualment és la Ronda Ponent.

Abans de morir va demanar que el deixessin pregar per als que encara quedaven. No va tenir temps. Va ser afusellat amb dos trets.

Hi ha fonts que indiquen que va ser rematat a punyalades, bufetejat i insultat.

A la tarda va ser recollit per membres de la Creu Roja, i, més tard li va ser practicada l’autòpsia, en mans del Dr. Tortajada.

- En el record (1936-1951).

"-He dormit bé, digué el primer.
L’altre exclamà: -I jo també!
El petitet, més que feliç:
-Creguí ésser al Paradís."
Llegenda de Sant Nicolau

Va ser enterrat al Cementiri de Sabadell, fossa judicial Nº 120. En aquesta fossa va ser exumat el dia 27 de setembre de 1939. Identificat per dos monjos del Monestir, és traslladat a Montserrat el dia 18 del mateix mes. El dia 19 de setembre, després d’una missa pontifical, les despulles del P. Angel es traslladen a un lloc preferent del jardí del monestir, on són sepultades.

El dia 21 de maig de l’any 1941, l’Ajuntament de Sabadell, presidit pel batlle Josep Maria Marcet i Coll, acordà, per unanimitat, perpetuar la memòria del P.Angel donant el seu nom a un carrer de la ciutat, concretament el que va des del carrer de Sant Feu fins a la Rambla d’Ibèria, al barri terrassenc de Ca n’Anglada. Així mateix, es va aixecar un monòlit de pedra en el mateix lloc on fou immolat, on ara hi ha l’encreuament del carrer Felip de Malla i Passeig Ferran Alzina. Avui dia, però, aquest monòlit està al pati de l’Església de la Puríssima Concepció de Sabadell, degut a que en el lloc on estava fins ara, s’hi han construït uns grans edificis. Hi podem llegir aquesta inscripció:

HIC PROPTER DOMINUM

MARTYIRIUM SUBIIT

DOM

ANGELUS RODAMILANS

OSB

MONACHUS

MONTSERRATENSIS

XXVII-VII-XXXVI

El dia 31 d’sgost de 1951 es traslladen les despulles a la cripta del monestir, juntament amb les dels 22 monjos més, morts durant la guerra.

Personalment crec que el P. Angel Rodamilans és un veritable màrtir de l’església. Un Sant home. Un dia, en una xerrada de caire espiritual, el conferenciant va dir que tots som sants, però es preguntava si també som bons ...

El P. Angel era sant. I bo.

No hi ha dubte de la tristesa personal i humana que ha representat la mort del P. Angel, però crec que és encertat fer constar aquí el que més em pertoca, que és la pèrdua en el sentit cultural d’un país, i d’una tradició tan rica com la música montserratina. Més encara si tenim en compte, com ja he dit, que la seva mort es va produir en un moment molt productiu i creador de la seva vida, amb obres de gran envergadura, i d’una riquesa enorme. Només cal que fem un cop d’ull al catàleg que he realitzat. En els últims anys de la seva vida té una sèrie d’obres de gran magnitud, en plena maduresa creativa, i amb prou temps per poder-la dur a terme.

Això demostra les estupideses de les guerres, l’absurditat del poder i de l’afany del tenir, sovint en detriment de les persones més indefenses o innocents. La mort del P. Angel ens demostra, una vegada més, la inoperància d’aquests conflictes que encara avui, per desgràcia, continuen presents.

Publicat: www.bernatvivancos.com

  tancar històric  

Diputació de Barcelona