Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Diumenge, 28 de Maig de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTÍCIES  

Companys i el Fossar de la Pedrera, ara fa un mes

02/06/2005Ara fa un mes vam fer per primer cop un acte recordatori de Companys amb la vicepresidenta del govern espanyol en el lloc i en la data en què va ser afusellat el President. En el meu interior, l’homenatge a la memòria de Companys està tenyit de sentiments contradictoris. D’un sentiment pessimista, agre, per la nostra dissort històrica i, alhora, d’un sentiment reconfortant perquè sé, i sé que la gent sap, que el sacrifici del president Companys no ha estat estèril.

La restauració de la Generalitat i el retorn del president Josep Tarradellas van ser un acte de reparació històrica. I també és cert que la progressiva recuperació de la normalitat del nostre autogovern ens conforta i reafirma. Però és obligat reconèixer que la normalitat d’avui arrenca de la dignitat del president Companys i del testimoni d’enteresa que ens va donar amb la seva mort.

No sóc dels que creuen que la tràgica mort de Companys va compensar una vida política amb més errors que encerts. Em sembla una actitud mesquina amb una vida compromesa com poques amb Catalunya i amb el nostre poble. Tampoc m’arrenglero entre els que volen fer de Companys un mite sense màcula i, per tant, exonerat dels errors que sens dubte va cometre. Quin President no n’ha comès? Diguem-ho clarament: honorem Companys per la seva fidelitat a Catalunya, en contrast amb algunes de les actituds de la Lliga. Un contrast que té com a episodi més conegut el recurs de la dreta catalanista davant del Tribunal de Garanties contra la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya.

Recordo que quan les lleis territorials del govern de Convergència i Unió, l’any 1987, van suprimir, contradient l’Estatut del 1979, la Corporació Metropolitana de Barcelona, l’executiva del PSC va discutir la possibilitat de recórrer aquelles lleis davant el Tribunal Constitucional, i recordo també que Raimon Obiols, aleshores primer secretari del partit, va argumentar en contra del recurs referint-se al mal que havia fet a Catalunya el recurs de la Lliga. I ens va convèncer. Nosaltres tenim memòria. Ningú no pot dubtar que l’anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu pel Tribunal Constitucional va ser una de les arrels de la deriva dramàtica de la política catalana, i per extensió de l’espanyola, que va culminar primer amb els Fets d’Octubre i més tard amb la sublevació franquista. S’oblida també sovint que el 19 de juliol començava a Barcelona l’Olimpíada Popular, que Lluís Companys era president del Comitè organitzador i que el general Franco va fer d’aquella data i d’aquell fet una de les excuses per l’aixecament militar contra la República.

És per això que vaig citar el fet en la inauguració dels Jocs Olímpics de 1992 i que vam donar el nom de Lluís Companys a l’Estadi de Montjuïc. Honorem també Companys per la seva qualitat humana, portada al límit quan va descuidar la seva seguretat al París ocupat pels nazis per protegir el seu fill malalt, fins a ser detingut pels invasors alemanys i lliurat als franquistes. Però crec que honorar Companys ha de començar per fer l’esforç d’entendre’l com a home del seu temps, al bell mig del vendaval de la història del segle XX, de les passions i els odis que van viure Catalunya, Espanya i Europa.
El temps de Companys va ser el d’una Europa entre dues guerres i arrasada pels totalitarismes feixista i comunista. També va ser el d’una Espanya que no va saber o no va tenir temps d’esdevenir un país modern i convertir-se en la casa comuna de tots els seus pobles.

El temps de Companys va ser el d’una Catalunya convulsa, sense una civilitat compartida, però que va viure la seva primavera d’esperança amb la Generalitat republicana. Esperança tràgicament perduda en una guerra civil que va ser una guerra contra Catalunya i, a la vegada, una guerra entre catalans, i també una guerra entre les esquerres, amb el resultat final d’una Catalunya vençuda. La vida de Companys travessa intensament els esdeveniments d’aquella Catalunya: és el Companys amic de Salvador Seguí i de Layret, el de la Unió de Rabassaires, el d’Esquerra Republicana, el del ¡Visca a Espanya! a Madrid, també el del Sis d’Octubre, ja ho he dit, i és el president que intenta salvar institució i persones (i en salva de l’altre bàndol) enmig del vertigen de la Guerra Civil... fins a arribar al Companys que, amb la seva mort, esdevé el símbol de la Catalunya vençuda. La detenció, el processament, la condemna i l’afusellament del president Lluís Companys representen el moment i la causa del màxim distanciament entre Catalunya i Espanya en tota la nostra història contemporània. Convé no oblidar-ho. L’Espanya franquista, amb una gestió del Conde de Mayalde (director general de seguretat de Serrano Suñer), va aconseguir de la Gestapo l’extradició de Companys, i un tribunal militar en consell de guerra sumaríssim el va condemnar a mort. La legalitat de l’Espanya rebel va assassinar el president legítim de la Generalitat de Catalunya únicament i exclusivament per ser-ho. És un fet brutal, una agressió que explica en bona mesura les actituds d’allunyament, d’agror, de retret, de desconfiança, de rebuig de Catalunya envers Espanya. Són unes actituds que el pas del temps i una evolució més positiva de la història han anat esvaint, però que es resisteixen a desaparèixer del nostre inconscient col·lectiu. Avui estem molt lluny d’aquella Catalunya vençuda. Avui tenim una Catalunya renascuda que ha superat l’esperit de guerra civil, que ha tornat a confiar en ella mateixa, que ha recuperat el seu autogovern, que s’ha vist reconeguda per l’Espanya democràtica, i que està en condicions, si s’ho proposa, d’anar més lluny, molt més lluny. Aquesta Catalunya ha de saber i ha de reconèixer que una de les claus del seu revifament ha de cercar-se en l’actitud del president Companys quan va demanar als soldats abans de ser afusellat que disparessin sense rancor. El «per Catalunya!» que va pronunciar abans de morir és tan català que no pot ser-ho més: és un crit sobri que diu tot el que ha de dir. Companys ens assenyalava així el camí per superar l’esperit de guerra civil, per preparar el camí de la reconciliació que després va predicar i aconseguir amb més tenacitat que ningú l’esquerra catalana, i més concretament el PSUC i l’MSC. I per tenir la força de tornar a començar. Companys va convertir en testimoni vital la commovedora petició feta per Azaña en un discurs al Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 18 de juliol de 1938: «Paz, piedad y perdón.» La dignitat de les institucions està feta de la dignitat dels homes i de les dones que les serveixen. La dignitat de la Generalitat de Catalunya és deutora de la lliçó del president Lluís Companys. Per això mantenim i honorem la seva memòria amb una emoció molt singular, molt especial. Avui les seves restes reposen en el túmul, també sobri, que l’Ajuntament de Barcelona va fer construir al Fossar de la Pedrera. El Fossar, en els primers 80 anys del segle XX, era un erm desendreçat, on jeien enterrats els pobres de solemnitat i els milers i milers d’afusellats entre 1939 i 1945, i encara després del final de la 2a Guerra Mundial. També hi són probablement els assassinats en els paseíllos dels escamots que la República i la Generalitat no van poder ni saber controlar: espero que algun dia els noms d’aquelles víctimes també figurin en les columnes de l’entrada del Fossar. Un monjo de Montserrat em va informar fa poc, amb gratitud, que tres monjos del monestir van ser morts en aquestes condicions i que per tant, amb tota probabilitat, les seves restes descansen al Fossar. Hauríem de posar-hi els seus noms. La muntanya de Montjuïc va estar molts anys presidida, al bell mig del recinte del castell militar, per l’estàtua eqüestre del general Franco, fins que un dia 15 d’octubre, el president del Parlament, Heribert Barrera, va reclamar que desaparegués l’efígie del que havia ordenat la mort de Companys. I així va ser fet. Als catalans i catalanes que visitin cada any el cementiri Nou de Barcelona els primers dies de novembre, els recomano que s’acostin al Fossar de la Pedrera, que llegeixin els noms dels allí enterrats i les dates de la seva mort, que vegin com Lluís Companys i Jover hi figura com un més, al costat de Puig Pidemunt i tants altres, que considerin per uns instants el que aquells anys negres van representar... i que gaudeixin d’un dels indrets més recòndits, impressionants i bells -després de la restauració que en va fer Beth Galí i el seu equip d’arquitectes- de la Barcelona que tant estimem. L’Associació dels Immolats de Catalunya s’ocupa d’aquell indret i del seu bon estat sense defalliment. I els n’estic permanentment agraït.

Publicat a El Punt Edició Digital (14/11/2004)



  tancar històric  

Diputació de Barcelona