Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Divendres, 18 d'Agost de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTÍCIES  

Oliba

26/07/2005Era fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i de Besalú, i d’Ermengarda, i germà dels comtes Bernat I de Besalú i Guifré II de Cerdanya i de Berenguer, bisbe d’Elna. Format probablement a Ripoll i en tot cas per l’exemple del seu oncle Miró II Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, en retirar-se el seu pare es titulà i exercí com a comte de Berga i de Ripoll. El seu caràcter tranquil i reservat féu que es retirés del govern temporal i entrés de monjo a Ripoll el 1002. En professar l’any següent renuncià el comtat i els seus béns personals, que cedí als seus germans i a diversos monestirs. El 1008 fou elegit abat, gairebé a l’ensems, de Ripoll i de Cuixà, els dos monestirs més importants de l’època a Catalunya. De seguida emprengué la reconstrucció espiritual i material d’ambdós cenobis, amb la reclamació de llurs béns usurpats per la noblesa, la construcció d’edificis adients i amb l’impuls a les escoles i escriptoris respectius. També renovà l’esperit monàstic no sols als seus dos monestirs sinó a d’altres que fundà, com Montserrat (1023) i Sant Miquel de Fluvià (1045); així com al Canigó (1009), a la Portella (1018), a Sant Feliu de Guíxols, on cedí el seu secretari Arnau com a abat (1045), i a tants d’altres on tenia deixebles i companys. Tots ells formaren entorn d’Oliba una mena de congregació monàstica d’esperit cluniacenc units, però, amb lligams més morals que jurídics, lligams que es desferen poc després de la seva mort. Això fa pensar que tot era fruit del seu atractiu personal més que no pas d’una cohesió profunda d’ideals religiosos. A la fi del 1017, sens dubte per interès de la comtessa Ermessenda de Barcelona, de la qual sempre restà un bon amic i conseller, Oliba fou fet bisbe auxiliar de Borrell de Vic (mort el 1018). Des d’aleshores la seva activitat de govern es repartí entre la diòcesi osonenca i els seus monestirs predilectes. La seva activitat constructora es plasmà en multitud d’esglésies que consagrà personalment: la Pinya (a Ridaura), Sant Pau de Pi (Conflent, 1022), Sant Martí d’Ogassa (1024), Sant Bartomeu del castell de Llaers (1025), la Tossa de Montbui, Tous i el Saió (d 1035), el Catllar (sobre Ripoll, 1039), Santa Eulàlia de Riuprimer (1041), Sant Miquel del castell de la Roqueta (1043); en data incerta: Estiula i Planés (~1046). Assistí endemés a la de Sant Pere de Rodes (1022), Sant Andreu de la Vola (1038), a la de la seu de Girona (1038) així com a les de les dues seves basíliques de Ripoll (1032) i de Vic (1038), que presidí el seu nebot, l’arquebisbe de Narbona, Guifré de Cerdanya. A part aquesta activitat intervingué en l’endegament de la seu de Manresa (1020) i en la construcció de la part nova de Sant Martí del Canigó (1026), la Portella (1035), Casserres (1039) i Cardona (1040) i començà Sant Miquel de Fluvià (1045). L’art i l’arquitectura del romànic català li deuen l’impuls decisiu en algunes novetats constructives —que probablement introduí com a fruit dels seus viatges— com són les voltes de canó i la cúpula, les arcuacions llombardes (a la Portella, la Tossa de Montbui, Cardona), els grans campanars (a Vic, Ripoll, Cuixà, Fluvià, Casserres, probablement al Canigó), les criptes (Cuixà, Cardona, potser Olius), les cinc naus capçanes del creuer a imitació de Sant Pere del Vaticà primitiu (a Vic i a Ripoll), la cripta i la capella rodona damunt del Pessebre de Cuixà i l’elegant baldaquí-propiciatori de l’altar major de la mateixa basílica (~1045). Si bé en un cert moment Oliba es preocupà de la defensa de la marca o frontera d’Anoia i de la serra de Queralt, on fou destacat el levita Guillem d’Oló, que hi morí en una acció bèl·lica (1035), no s’adeia pas aquesta activitat al seu tarannà pacífic. En les lluites dels nobles i cavallers del país, tan freqüents, procurà la concòrdia dels bàndols oposats. Així entre HugI comte d’Empúries i Gausfred II comte del Rosselló (1019), entre Ermessenda de Barcelona i el seu fill Berenguer Ramon I (1021) i, després, entre la mateixa comtessa i el nét Ramon Berenguer I (1040) i entre aquest darrer i la família vescomtal de Barcelona entorn del vescomte Udalard i el seu germà el bisbe Guislabert de Barcelona (1044). Fou per resoldre aquest plet llarg i sangonós en un judici que Oliba es personà a la ciutat comtal, l’única vegada que hom l’hi sap present; i encara ho aprofità per a confirmar la compra per a la catedral de dues obres del gramàtic llatí Priscià. Aquesta acció pacificadora es concretà en l’establiment de la treva de Déu, institució que, probablement inspirada per Oliba a Elna el 1022 i proclamada per ell a Toluges el 1027, anà eixamplant en sínodes successius de Vic el 1030 i el 1033 i que passà les fronteres Europa endins encara del seu vivent. Oliba viatjà constantment: no sols creuà el territori dels comtats catalans sinó que anà a Narbona, s’arribà a Roma més de dues vegades, es passejà per Llombardia, d’on portà relíquies de Lodi i artistes i gramàtics que posà al servei de les seves construccions i de les seves escoles. La florida d’aquestes sota el govern seu fou notable i decisiva: a Vic, on sota la direcció d’Ermemir Quintilà es transcriviren còdexs magnífics; a Ripoll, on triplicà els volums de la biblioteca (que feia anar a buscar a les fonts de l’Ebre, a Fleury, a Pavia, etc) i on reuní un grup de literats: Segoí, Arnau, Gualter, el monjo Oliba, Joan de Montserrat, Garcies de Cuixà, etc. Oliba mateix fou un escriptor ocasional, sempre pulcre i sensible. D’ell es coneixen quatre sermons panegírics, nou poemes i epitafis en vers, alguns de molt breus, dues encícliques mortuòries i vuit cartes. Entre els seus corresponents hi havia el rei Sanç III de Pamplona i els arquebisbes Gauslí de Bourges i Raiambald d’Arle. Els seus deixebles li sotmetien a la correcció els propis escrits o els hi dedicaven, com Garcies de Cuixà i Oliba monjo. Compongué texts de litúrgia romana per completar la seva compilació dels sacramentaris de Vic i de Ripoll. En una cerimònia litúrgica impressionant canonitzà el que havia estat conseller espiritual del seu pare, l’antic dux de Venècia, Pere Orsèol, mort com a monjo de Cuixà. La veu d’Oliba es féu sentir sempre conciliadora en els sínodes, sovint forta i valenta enfront dels abusos, ni que fossin els del seu nebot l’arquebisbe Guifré de Narbona, o els de les monges de Sant Joan de les Abadesses, on la seva germanastra Ingilberga, com a abadessa, no donava pas bon exemple, i que Oliba endegà amb la justícia i caritat seves característiques. Encara es deu a Oliba una primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes, que ja aflorava en l’ambient, però que ell expressà en texts fins ara poc remarcats. A 75 anys moria a Cuixà el 30 d’octubre de 1046. L’encíclica mortuòria que a lloança seva redactaren els monjos de Ripoll i de Cuixà, viatjà per Europa recollint elogis d’ambients monàstics i catedrals ben allunyats de Catalunya.

Publicat a: http://www.grec.net/cgibin/heccl2.pgm?NDCHEC=0047055


  tancar històric  

Diputació de Barcelona