Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Dimecres, 16 d'Agost de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTÍCIES  

Montserrat: Història del monestir.

26/07/2005Reconquerida als sarraïns vers 875-876, la muntanya de Montserrat fou donada en part al monestir de Ripoll pels comtes de Barcelona Guifré el Pelós (888) i Sunyer (933). Segons aquestes donacions, el precepte del rei franc Lotari (982) i la butlla de Sergi IV (1011) a favor d’aquell monestir, l’alou montserratí comprenia quatre ermites, situades dues al peu (Sant Pere i Sant Martí) i dues a la part alta de la muntanya (Sant Iscle i Santa Maria). L’abat de Ripoll i bisbe de Vic, Oliba, transformà aquesta darrera, vers el 1025, en una cel·la o petit cenobi, regit durant els primers temps directament pels superiors de la casa mare. En ésser incorporat Ripoll a Sant Víctor de Marsella (1070), la fundació montserratina esdevingué un priorat dependent alhora de l’abadia ripollesa i del monestir marsellès. El primer prior conegut, de nom Ramon, governà la casa entre els anys 1082 i 1094; la cronologia dels seus successors és força incerta fins al s XIII. En aquesta època apareixen ja, al costat dels monjos, les altres quatre branques de la comunitat: ermitans, preveres, donats i escolans. A partir del prior Bernat Salvador (1284-99) tots els priors foren nomenats per la Santa Seu; també d’aquest temps daten els primers intents, no reeixits, d’emancipació. Durant el s XIV destacaren els priors Ramon de Vilaragut (1334-48), per la seva activitat constructora, i Jaume de Vivers (1348-75), creador, amb la compra de les viles i castells de la rodalia, del domini feudal del monestir. Durant el Cisma d’Occident, el prior Vicenç de Ribes (1384-1408), malgrat el corrent advers predominant al país, es mantingué fidel a l’obediència romana. A la seva mort, Benet XIII, darrer papa d’Avinyó, elevà el priorat a abadia (10 de març de 1409) i la proveí en la persona de Marc de Vilalba (1409-39). Aquesta iniciativa fou confirmada pels papes Martí V (1419) i Eugeni IV (1431), que eximiren el monestir de Montserrat de tota dependència de Ripoll i el declararen immediatament subjecte a la seu apostòlica. Durant l’abadiat d’Antoni d’Avinyó hi anaren (1443) sis monjos de Montecassino, sol·licitats per la reina Maria, per tal d’introduir-hi l’observança cassinesa, cosa que aconseguiren només transitòriament. El seu successor, Antoni Pere Ferrer (1450-71), promulgà unes noves constitucions i tingué un paper destacat en la revolta catalana contra Joan II. A l’acabament de la guerra, malgrat la disminució de membres del monestir, aquest tingué encara recursos suficients per a emprendre pocs anys després (1476) l’edificació del claustre gòtic, amb el beneplàcit del prelat comendatari Giuliano della Rovere (1472-83), futur papa Juli II. No es realitzà, però, la idea de Joan de Peralta (1483-93), últim abat del període de la independència, de construir un monestir de vastes proporcions —la primera pedra del qual fou posada el 1489— per tal de reunir-hi una comunitat nombrosa i observant, a causa de la negativa de la congregació italiana de Santa Justina de facilitar-li el personal indispensable per dur a terme la reforma. Alexandre VI, a petició de Ferran II de Catalunya-Aragó, l’annexà el 1493 a la congregació de San Benito de Valladolid, separant-lo de la Congregació Claustral Tarraconense, a la qual havia pertangut des del s XIII. Aquest període vallisoletà —fins el 1835— es caracteritza per una situació conflictiva permanent, motivada per les intervencions externes de caire polític en la vida del monestir i la difícil convivència entre els monjos de la corona de Castella i de la de Catalunya-Aragó. D’altra banda, a part el primer prior reformat García Jiménez de Cisneros (1493-1510) —abat des del 1499—, que sabé conservar les peculiaritats de la casa malgrat la tendència uniformista de la congregació vallisoletana, i el seu deixeble Pedro de Burgos (1512-36), que seguí la mateixa línia de conducta, poques figures destaquen d’entre la setantena d’abats triennals o quadriennals: Bartomeu Garriga, iniciador de la nova església, la basílica actual, començada el 1560 i consagrada el 1592; Benedetto de Tocco (1556-59 i 1562-64), bisbe de Vic, Girona i Lleida; Juan Manuel de Espinosa (1637-41), bisbe d’Urgell i arquebisbe de Tarragona; Benet de Sala i Caramany (1682-84), bisbe de Barcelona i cardenal; i Benet Argeric (1753-57 i 1761-64), a qui es deu, bàsicament, la construcció del nou edifici de la mongia (1755-66). El patrimoni del monestir augmentà considerablement amb l’adquisició de noves possessions i drets senyorials —abans de la desamortització posseïa béns i percebia censos en uns dos-cents llocs de Catalunya—, alhora que l’annexió d’altres monestirs i les fundacions pròpies li permeteren d’estendre la seva influència a Europa i a Amèrica. Aquesta es manifestà especialment en la reforma de l’observança monàstica a Portugal, la constitució a mitjan s XVII d’una congregació benedictina de Montserrat a Àustria i Bohèmia i l’establiment de priorats a Mèxic i al Perú. L’expansió montserratina en el camp de l’espiritualitat va unida sobretot a l’Exercitatorio de la vida spiritual de García Jiménez de Cisneros, molt llegit i utilitzat pels autors posteriors. En el pla cultural, fou el primer monestir català, llevat potser de Sant Cugat del Vallès, que instal·là —confiada als tipògrafs alemanys Joan Luschner i Joan Rosembach— una impremta en el seu recinte, d’on, entre 1499-1500 i 1518-26, eixiren una sèrie de llibres ascètics i litúrgics pulcrament editats. La biblioteca, considerada la més ben proveïda de Catalunya després de la de Santa Caterina de Barcelona, tenia, vers la fi del s XVIII, 8 500 volums, 158 incunables i 322 manuscrits, en gran part procedents de l’antic fons medieval, i alguns d’escrits i miniats en el Scriptorium del monestir, com el famós Llibre Vermell. La bibliografia montserratina és molt nombrosa i de temàtica variada: predomina la literatura asceticomística (García de Cisneros, Pere de Chaves, Pedro Alfonso de Burgos, Josep de Sant Benet), els estudis bíblics (Juan de Robles, Benet Vila, Jeroni Lloret, Josep Capellades), la història (Pedro de Burgos, autor de la primera història de Montserrat), les llengües i la literatura clàssiques (Gonçal Sojo, Antoni Brenac, Dídac Solà, Antoni Escaules), la medicina (Antoni Castell), les ciències naturals (Gerard Joana, Maur Ametller), la pintura (Joan Andreu Ricci) i la música (Escolania de Montserrat, escola musical de Montserrat). Les obres d’art a*****ulades durant segles, conegudes només a través de referències escasses i imprecises, desaparegueren gairebé totes, igual que la biblioteca i l’antic arxiu, en l’incendi i destrucció del monestir durant la guerra del Francès (1811-12) i les depredacions sofertes durant la primera meitat del s XIX. Suprimits amb l’abolició del feudalisme (1811) els drets senyorials del monestir, la desamortització el desposseí igualment de les seves propietats, venudes en pública subhasta. Tancat el 1835 i reobert per l’abat Blanch el 1844, el 1862 fou unit a la congregació de Subiaco, a la qual pertany actualment. La reconstrucció fou iniciada per l’abat Miquel Muntades (1862-85) i fou continuada pels seus successors Josep Deàs (1885- 1912), Antoni M.Marcet (1912-46) i Aureli M.Escarré (1946-68). Els edificis monacals i d’albergatge han estat refets i millorats, l’església ha estat reparada i embellida, la biblioteca i la pinacoteca han estat pràcticament creades del no-res, l’arxiu ha estat refet en part i Bonaventura Ubach creà un museu bíblic i egiptològic. El monestir, on el 1918 fou restaurada la impremta, edita diverses publicacions de caràcter científic i de divulgació. El 1851 fou definitivament restablerta l’Escolania. Els congressos litúrgics del 1915 i 1965, les festes jubilars del 1931 i del centenari de la reobertura del monestir, el 1944, tingueren una gran ressonància arreu del país. Amb les fundacions de Manila (1895), del Miracle (1901), de Medellín (Colòmbia, 1954), de Cuixà (1965), ha contribuït també a l’expansió de l’orde benedictí. Del 1970 al 1983 una petita comunitat de monjos estigué present a l’Institut Ecumènic de Dayr al-̣Taṇtūr, a Jerusalem. Després del 1939, especialment durant els governs dels abats Escarré i Just, Montserrat ha exercit no solament un important paper en l’evolució de la vida religiosa a Catalunya, sinó també una tasca de suplència en defensa dels valors culturals i cívics del país.

Publicat a: http://www.grec.net/cgibin/heccl2.pgm?NDCHEC=0044108



  tancar històric  

Diputació de Barcelona