Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Dimecres, 26 de Juliol de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTÍCIES  

’’L’únic suport va ser dels monjos de Montserrat’’

04/11/2006Vostè lamenta que s’hagi insinuat que la defensa va ser laxa.

Per un costat, des que el detenen fins que l’executen, l’Oriol [Arau] fa un mínim de més de seixanta-dues visites al Salvador. Per l’altre, enteníem que la defensa lletrada no la podíem portar tancada dins del nostre bufet, que havíem de transcendir. La vam portar a la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona, que es reunia cada setmana i estava presidida per delegació del degà Casals Colldecarrera pel diputat de la junta Josep Benet. Mai vam abandonar ni la defensa jurídica ni el suport al Salvador, i a més vam potenciar el suport metajurídic a través del Col·legi d’Advocats, la comissió i la junta.

I la pressió al carrer, ¿hauria pogut ser més explícita?

Aquest es un segon aspecte. Com vehiculàvem la relació amb la societat? A través de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats; el Col·legi era, i és, una de les primeres institucions civils de Catalunya, i feia de caixa de ressonància. Vam passar el missatge a totes les institucions que se’n van voler fer ressò. La societat sabia què passava i coneixia la pena demanada pel ministeri públic en el consell de guerra. Per tant, si no van venir els ajuts és perquè no van voler venir, tot i que més aviat esperàvem que vinguessin a dir-nos: "Nois, què podem fer per ajudar?".

I va venir algú?

Sí, i tant: cada 15 dies o tres setmanes venia un monjo del monestir de Montserrat.

De veritat? I eren els únics?

Sí, sí, els únics que ens van donar aquest suport moral absolutament desinteressat per la feina que estàvem fent van ser els monjos de Montserrat.

No va venir cap entitat política?

No, no. Nosaltres llançàvem el missatge, i el món de les professions liberals (enginyeries, lletres, advocats) va ser el més sensible i va anar donant suport institucional. Però rebre visites... no en vam rebre més.

¿El perfil llibertari de Puig Antich el va perjudicar en aquest sentit?
Això ho hauran d’estudiar amb deteniment sociòlegs i politòlegs. Però certament el Salvador pertanyia al MIL, un grup a mig camí entre el marxisme-leninisme i els anarquistes, més o menys, i alhora molt impregnat del consellisme. El 73 i 74 és quan creix CCOO, que alhora tenia una dialèctica interior propiciada pel Partit Comunista ortodox i pel món socialista no comunista. I el MIL volia incidir en la massa obrera prescindint d’aquests dos corrents. Ara bé, ¿això és la causa d’aquesta inhibició? No ho sé, i jo me’n guardaré prou de dir-ho.

¿El context de pretransició feia inoportú el cas de Puig Antich?
El que és clar és que això passa a un any i vuit mesos de la mort del dictador, en un moment tan pròxim a la transició democràtica que hi devia haver un entramat social amb alguna capacitat de resposta. Per què no va prendre cos? Perquè això és així, no va prendre cos. Hi ha molts factors que han de ser estudiats.

Quins?

D’entrada, com van interpretar i tractar el MIL els diferents corrents polítics; segon, com les diferents forces polítiques clandestines van donar prioritat als seus objectius; tercer, un evident desconeixement de qui era qui; no deixa de ser curiós que el grup del MIL fossin nois i noies d’un tram transversal de la societat catalana, que podien ser molts nois i noies d’aquelles edats de les ciutats i pobles de Catalunya. Per què sent-ho no hi va haver una reflexió i una acció de la mateixa societat? També s’ha d’estudiar.

Vist així, pot resultar incòmode recordar aquest episodi.

S’ha de ser molt curós a l’analitzar-lo. Jo no dic que la societat de l’època hagués de donar el seu consentiment al que feia el MIL. El que dic és que aquella societat, malgrat tot, havia de dir: "No acceptarem que a aquest noi se li demani una pena de mort, i menys que l’executin".

Vostè va fer una trucada cap a les 4.30 de la matinada per intentar aturar l’execució. A qui va trucar?

No vull donar cap mena de referència de qui era, no és l’important. Però aquella trucada em va fer veure amb molt poques paraules meves i del meu interlocutor què estava passant. Com és que davant d’un fet així no teníem mecanismes eficients per fer alguna cosa?

Una constatació desoladora.

Totalment. A les 8 del matí el Salvador sortia de capella, no quedava temps. Jo volia intentar una última estratègia, portar una autoritat perquè pressionés en persona a la presó i crear una situació de dubte, guanyar temps, que es fes de dia i que la societat catalana es manifestés obertament, als despatxos i al carrer.

Però l’interlocutor s’hi nega.

Sí, per por, per la pressió tremenda de la dictadura, i com a conseqüència alhora d’una no-mobilització, òbviament, perquè amb mobilització aquesta última acció hauria resultat molt més fàcil.

Què implicaria la revisió del cas?
Podria arribar a implicar l’anul·labilitat del procés i de les dues sentències, la rehabilitació de la persona de Salvador Puig Antich, el restabliment de la veritat i la declaració de la seva total innocència.

Abans de finals d’any sabrem segurament si el Suprem autoritza la revisió.

Publicat: Avui Edició Digital (28/10/2006)

  tancar històric  

Diputació de Barcelona