Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Dimarts, 25 de Juliol de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTÍCIES  

Cases de poble

07/06/2006En aquell Collbató que es podia travessar de punta a punta sense trepitjar ni un metre d´asfalt ni creuar-se amb una sola ànima, i on era assumible adquirir un casalot de cinc-cents metres quadrats i mitja dotzena d´habitacions per poc més de dos milions de pessetes, no era difícil, alhora, trobar-se cara a cara amb el mite del futbol Ladislao Kubala, la famosa cantant Núria Feliu o el no menys célebre locutor radiofònic Salvador Escamilla.

Hi havia, també, un reduït grup de personatges locals, que tot i que no eren tan famosos ni reconeguts com els esmentats, resultaven entranyables i singulars perquè constituïen el reducte d´una societat condemnada a desaparèixer. Recordo molt en particular en Fèlix, un pastor jubilat, andalús d´orígen però resident a Collbató des d´acabada la guerra civil, que amb el seu particular llenguatge -una mena de castellà del sud farcit de mots catalans- em va instruir en l´útil disciplina de conèixer pam a pam Collbató, les seves cases i la gent que les habitava o les havia habitat en el passat.

El col.lectiu que formàvem els romàntics no era massa extens. Érem, majoritàriament, gent de Barcelona o de les rodalies que havíem decidit canviar els nostres llocs d´orígen -en el meu cas Olesa de Montserrat- per un petit poble als peus de Montserrat on amb no gaires diners era possible viure en pau i relativament allunyats del soroll i els maldecaps propis dels llocs més poblats. No solíem barrejar-nos, sinó que més aviat vivíem en una mena de solitud compartida, perfectament coneixedors de l´existència dels altres, però cadascú a casa seva; una casa que -invariablement- era una casa de poble.

Uns i altres, els del poble de tota la vida, els romàntics i els residents de cap de setmana, formàvem un teixit social heterogeni però que rarament entrava en conflicte. Recordo l´ocasió en què una intensa nevada va deixar Collbató sense llum ni aigua ni cap mena de servei durant més d´una setmana. El silenci era total i als carrers la solitud pràcticament podia tocar-se. La gent passàvem l´estona tancats a les cases, fent-la petar a la vora del foc o llegint a la llum d´una espelma, ja que no hi havia gran cosa més a fer. Curiosament, però, gairebé ningú no es va queixar ni va posar el crit al cel contra l´Ajuntament per no haver previst el temporal o no haver posat remei al problema de la neu o al tall dels serveis de forma immediata.

Aquell era un Collbató encara conformista, habituat a trepitjar fang quan plovia i a patir set i a empassar-se la pols quan els núvols pasaven de llarg durant mesos i la persistent sequera es feia notar tant a les branques d´ametllers i oliveres com a les cisternes.

Amb el pas dels anys és evident que les coses han canviat; algunes per bé i altres per mal. Tenim millors serveis, estem més ben comunicats i som bastants més veïns que fa vint-i-cinc anys. Collbató ja no és un poble decadent ni corre perill de desaparèixer víctima del despoblament o l´abandonament. Ara el problema és un altre: tothom vol venir a viure a Collbató -al preu que sigui- i són comptats aquells qui es preocupen de saber el com i el perquè del poble que han escollit per viure; fins l´extrem que podem trobar-nos amb veïns i veïnes de Collbató que fa més de cinc anys que són al municipi però que mai no han visitat la Cova del Salnitre ni tenen la més remota idea d´on és Cal Tutor ni quin és el motiu que va fer que aquest casalot existent davant de l´església fos batejat amb aquest sobrenom. Els romàntics i els personatges coneguts i singulars han anat desapareixent, igual que els residents exclusius de cap de setmana i vacances, ja que Collbató és un poble de primera residència amb un veïnat cada cop més homogeni.

Per altra banda, com que a nivell urbanístic la tònica dominant és contenir el creixement demogràfic excessiu i alhora concentrar la població, no hi ha sòl urbà disponible i en conseqüència els solars edificables pràcticament s´han esgotat, no existeixen cases de poble restaurades o per restaurar ni en venda ni en lloguer, i els xalets de les urbanitzacions es compren i es venen a un preus impossibles.

Com que, malgrat tot, l´interès per venir a Collbató continua imparable, s´està imposant una nova forma de posar d´acord oferta i demanda: l´enderroc d´antigues cases de poble que, degudament convertides en solars, permeten acollir habitatges més petits i alhora més assequibles a les economies estàndard. Aquest fenòmen a Collbató encara no s´ha generalitzat, però al poble veí del Bruc s´està imposant d´una forma tan contundent com alarmant, fins l´extrem que aquesta mateixa setmana que ha iniciat el mes de maig s´han enderrocat tres cases grans del centre del poble; una d´elles perfectament restaurada i dotada d´elements arquitectònics realment remarcables. Pel que sembla, la casa era impossible de vendre pel preu que se n´ha pagat pel solar -prop de 600.000 euros-, ja que de clients disposats a pagar tres-cents mil euros per un apartament de poble “amb encant” n´hi ha a cabassos mentre que els clients disposats a pagar el doble per una casa de poble gran i amb solera són més aviat escassos.

No cal ser massa llest per adonar-se que si de mica en mica anem enderrocant les cases del poble de tota la vida per construir-hi en el seu lloc apartaments, amb el pas del temps no en quedarà ni rastre de l´encant i l´encís de poble que ha provocat l´onada de migració que vivim els municipis rurals i residencials de l´entorn de Montserrat (Collbató, El Bruc, Castellolí…).

A Collbató, de moment, sembla que encara som a temps de posar-hi remei, tot i que algunes cases com Can Matalí, Can Butijut o l´antic Sindicat Agrícola han patit sengles enderrocs, i en el seu lloc s´hi han edificat o s´hi edificaran promocions de cases en filera de nova factura, molt més econòmiques i rendibles, doncs és públic i notori que edificar de nou és força més interessant que no pas restaurar, des del punt de vista pecuniari.

És cert que aquestes actuacions es realitzen sense cometre cap il.legalitat, ja que les normes urbanístiques vigents permeten enderrocar una edificació no protegida -encara que estigui en perfecte estat- per posar-n´hi un altra o vàries de noves en el seu lloc. Ara bé, també és cert que els ajuntaments tenen plena potestat a l´hora de realitzar el catàleg d´habitatges a protegir del municipi; per això, precisament, existeix la figura del BCIL (Bé Cultural d´Interès Local). I també és cert que no cal que un edifici tingui elements barrocs o modernistes a la seva façana ni que hagi estat construït per un arquitecte de renom per promoure´n la catalogació, només cal que sigui una casa singular del poble de tota la vida o un habitatge que, simplement per tradició, es considera que mereix conservar-se indefinidament.

Realitzar o promoure el catàleg de béns patrimonials locals no pot ni ha de ser tasca exclusiva dels paladins del conservacionisme de torn ni dels veïns del poble de tota la vida i encara menys dels romàntics, sinó una iniciativa que, per lògica, hauria de comptar amb el suport de la majoria, ja que reivindicar la identitat i el caràcter de poble del nostre entorn va més enllà dels interessos de grups polítics o propietaris sense escrúpols només interessats a fer-se d´or a costa de desposseir el poble del seu bé més preuat: la bellesa del seu entorn.


Publicat a: www.collbato.com Secció Articles d’Opinió (09-05-2006)


  tancar històric  

Diputació de Barcelona