Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Dimecres, 28 de Juny de 2017
Dades meteorològiques     
Màxima -ºC   Mínima -ºC   Informació meteorològica
Cercador Accessibilitat Mapa web Adreces Contacte
Vista general


Oficines Municipals

Horari d'atenció al públic:
De dilluns a divendres de 8h a 15h
Els dijous de 16,30h a 19,30h
Del 15 de juny al 15 de setembre:
de dilluns a divendres de 8h a 14h (Horari d'estiu).

Pl. de la Font Gran, 2
08691 Monistrol de Montserrat

T. 93 835 00 11
F. 93 828 41 63
NOTÍCIES  

L’escultura a escena

21/02/2005L’escenificació s’emmarca, ara, en unes jornades o Diàlegs entorn de l’escultura romànica en fusta que, fins a l’u de març, se celebren amb motiu de l’exposició Obres mestres del romànic: escultures de la Vall de Boí, una mostra que reuneix els conjunts del Davallament de la Creu de Taüll i Erill la Vall, repartits entre el mateix MNAC i el Museu de Vic, i unes altres dues peces aparegudes en l’expedició liderada per Puig i Ferrater i Josep Gudiol el 1907, que van fer cap a museus estrangers. L’una, al Fogg Art Museum de Cambridge (Massachussets), que representa Maria Magdalena; l’altra, fa poc dipositada al Museu de Cluny de París, que figura una altra de les tres Maries (Salomé o Jacobe) i ambdues pertanyerien a un més que probable conjunt escultòric amb el tema de la Visita al Sepulcre, tal vegada associat a la primera cerimònia dramàtica del cristianisme: la resurrecció de Crist, objecte de la peça que es munta demà.

ESTATUÀRIA I REPRESENTACIÓ

La imatge escultòrica ha presidit el ritu dels orígens i ja era present en el bressol de l’art dramàtic. El teatre grec, que s’emplaçava en un ampli espai sagrat a l’aire lliure amb un temple dedicat a Dionís situat darrere l’escena, era el lloc on, només tres cops a l’any en ocasió de les grans festivitats, l’estàtua del déu, sempre amagada en la part inaccessible del santuari, era traslladada en processó fins a l’orquestra i instal·lada sobre l’altar que centrava el cercle sagrat. D’aquesta manera la imatge sacra es mostrava a la població en una mena d’epifania o visualització divina que conferia a l’espai i a la representació teatral (tragèdia o comèdia) una singular importància simbòlica. Les descripcions conservades de les festes dionisíaques amb representacions escèniques incloses ens permeten imaginar un ambient complex, on esclatava alhora la devoció i la festa popular en una dimensió espiritual agitada. L’estàtua del déu en l’epicentre del teatre reforçava el clima de teofania i manifestació del transcendent.
Com el teatre grec, també el medieval aspira a la mostració del Verb. Mitjançant l’espectacle sacre Déu es manifesta i esdevé sensible. És molt possible, doncs, que la imatge sacra acompanyés la cerimònia dramatitzada per realçar la presència divina. Els conjunts monumentals en fusta del Davallament de la Creu presidien el presbiteri i devien funcionar com a escenografia estàtica dels actes litúrgics de la Setmana Santa, cada cop més carregats de teatralitat. La proliferació d’aquests grups escultòrics a la Catalunya pirenaica ha estat considerada com un acte d’oposició a la difusió del catarisme, que, segons els sinistres inquisidors, renegava de la creu com a símbol cristià i rebutjava l’eucaristia. Potser per això el de Sant Joan de les Abadesses va ser convertit en sagrari.

Al segle XIII aquesta estatuària devota passa a protagonitzar actes dramàtics de més envergadura com l’Ascensió, quan una imatge del Crist ressuscitat era hissada amb cordes fins al sostre de l’església on desapareixia per un forat situat a la clau o practicat a la plementeria de la volta. Al segle XIV els Crists del Davallament són ja imatges articulades i desclavables, encetant un llarg camí de mobilitat en protagonitzar l’efectiva extracció de la creu per simular un Crist mort dut en processó al sepulcre, com encara es fa a Pollença. Al segle XV una mobilitat semblant adquireixen les imatges de l’Assumpta que podien moure braços i cap en el simulacre de la seva pujada als cels que, entre càntics litúrgics, es realitzava durant la missa de l’Assumpció, com es do*****enta àmpliament a Occitània i Normandia. També avui en dia, la imatge venerada a Elx té els braços articulats i s’utilitza per enlairar-la amb l’araceli per ser coronada en el moment culminant del cèlebre Misteri. Fins i tot en les representacions paròdiques pròpies de les festes de folls s’usaven imatges devocionals com l’anomenada de Sant Johan lo Geparut, que es posava a l’altar major de l’església de Perpinyà en ocasió de la festivitat de St. Joan Evangelista, bé que deuria evocar la degollació del Baptista.

La imatge escultòrica, desproveïda ja d’atributs sagrats, va ser utilitzada també en el teatre romà, un teatre desvinculat de la dimensió religiosa i que respon a una concepció laica i urbana de la pràctica escènica com a fenomen de comunicació. L’estatuària imperial i marmòria ornamentava les fornícules de l’imponent mur escènic que tancava l’edifici, com exhibeix Mérida i reproduïa Palladio, amb figures de fusta i guix, en la seva reinterpretació renaixentista del teatre romà: l’Olimpico de Vicenza (1580). Al Farnese de Parma (1618), Aleotti flanqueja l’escenari amb estàtues eqüestres dels avantpassats del príncep Ranuccio, constructor del teatre més gran de l’Europa Barroca. Si l’escena del teatre grec i del misteri cristià era el lloc del déu que es feia visible mitjançant el ritu i la representació, amb el renaixement l’escena esdevé el lloc de l’actor i de la seva exhibició.

LA IMATGE VERSUS L’ACTOR

Només quan les avantguardes històriques del segle XX volen contestar la figura tradicional de l’actor i el seu estatus exhibicionista, reapareixen amb força sobre l’escenari les escultures mòbils que automatitzen els personatges i que sotmeten l’intèrpret a la disciplina d’una supermarioneta com volia Gordon Craig. Així, les primeres escultures cubistes de Picasso inscrites en el vestuari del ballet Parade (1917), o els Ballets Plàstics (1918) del futurista Depero amb marionetes de fusta pintada construïdes segons els principis de l’estètica mecànica i on l’acció escènica es desenvolupava en una dimensió purament plàstica. O les experiències de Carl i Oscar Schlemmer a la Bauhaus amb el seu Cabinet de figures (1923) en què les imatges de cartró es desplaçaven i giraven sobre una cinta transportadora, o el teatre de marionetes flexibles de Xanti Schawinsky (Circus, 1924). Per no parlar dels ulls i els ous sobre crosses de Dalí, matusserament reproduïts per Ramon Oller a Dalidance que acaba de passar, sense pena ni glòria, pel Mercat de les Flors.

Serà, però, un creador alhora plàstic i escènic com Tadeusz Kantor qui donarà un impuls nou a la presència activa en escena de l’escultura, amb els seus simbòlics maniquins de La classe morta (1975) i les seves figures mecanitzades com la màquina d’aniquilació d’El foll i la monja (1963), la càmera fotogràfica-metralladora de Wielopole (1980) o l’esquelètic cavall del mariscal de Que rebentin els artistes (1985), crues metàfores d’un món convuls.

Partint de la imagineria popular conservada en les festivitats mediterrànies d’antiga tradició (Corpus, festes patronals, etc.), grups com Comediants van redimensionar l’estatuària mòbil en espectacles de carrer, com ho ha fet també a França Royal de Luxe, mentre que La Fura dels Baus i Marcel·lí Antúnez han explorat noves formes i funcions de la figura mecànica.

Un llarg recorregut que la cultura europea enceta a l’Edat Mitjana amb imatges de projecció espacial i devota com les que aquests dies podem admirar al MNAC.

Publicat: Avui. Edició Digital.

  tancar històric  

Diputació de Barcelona